Angie Rosales (Pallapupas): “riure et dóna vida”

Pot un somriure canviar una vida? Es pot arribar a somriure en qualsevol circumstància vital? Després de realitzar aquesta entrevista amb Angie Rosales podem i hem d'afirmar que sí, que el somriure és curatiu i que dóna vida. Que genera en la gent un positivisme que els fa afrontar d'una altra manera les diferents adversitats, físiques o emocionals que els assalten en les seves vides. I per donar bona fe d'això, Pallapupas, una associació sense ànim de lucre que fa dels hospitals un espai més humà, treballa perquè hi hagi un lloc per al riure durant el procés de malaltia a través d'actuacions artístiques orientades a nens i majors, i sempre en estreta col·laboració amb el personal sanitari. 

Recentment, la companyia ultima el trasllat de la seva seu a un local del Grup Núñez i Navarro al carrer Bisbe Laguarda, al barri del Raval. Per això, i encara que ja tenen certa rellevància, no podíem deixar passar l'oportunitat de donar altaveu al seu missatge. 

Digues-nos, Angie, com neix Pallapupas?
Jo sóc actriu de formació i havia fet televisió, teatre i sobretot publicitat. Un matí de 1997, a Mallorca, un company amb el qual treballava em va convidar a anar a un càsting de pallassa d'hospital, àdhuc sabent que el clown no era la meva millor disciplina. Finalment vaig ser i aquesta experiència em va impactar i va canviar la meva vida. Veure com un espai tan asèptic, seriós i silenciós, es convertia de cop en un lloc de riure i de jocs, gràcies als pallassos d'hospital em va impactar. Em van trucar per a confirmar-me que m'havien seleccionat i aquest va ser l'origen de la meva activitat com a pallassa d'hospital.

No sabia el que m'esperava, ja que per sort els meus fills i família havien tingut bona salut i jo no havia tingut cap experiència amb els hospitals, més enllà de les visites curtes o de cortesia. Però en entrar a un hospital com a pallassa, se'm va obrir la consciència de cop, i em vaig adonar que aquests espais són com a ciutats dins de ciutats, superpoblats i amb històries de vida tremendes.

Quantes persones integren l'associació?
Actualment som 28 pallassos d'hospital, 4 dinamitzadors de teatre i 11 persones en l'equip de gestió.

Quin tipus d'assistència ofereix Pallapupas als malalts?
Es pot dir que millorem l'estat emocional dels pacients generant un canvi positiu mitjançant l'humor i el teatre. La nostra assistència és emocional, però existeixen estudis que demostren que aquest és un factor determinant per a la curació “física”. Tractem als pacients com a persones, retornant-los la potestat d'adoptar l'actitud que triïn per viure el procés de malaltia de la millor manera, generant un canvi positiu.
Com arribeu vosaltres fins a l'habitació del pacient? Quin és el procés de contractació?
Normalment tenim la sort que és el mateix personal sanitari qui, en un procés d'humanització del seu hospital o unitat, vol comptar amb la presència dels Pallapupas com a part de l'equip assistencial. 

Els Pallapupas som actors i actrius professionals, per al nostre mètode d'intervenció no és viable treballar amb voluntaris. Per això, l'inici de l'activitat de Pallapupas en un hospital sempre va de la mà de donants privats, ja siguin iniciatives particulars de captació de fons, o mecenes que financen els nostres programes.

Teniu informació prèvia de cada pacient al qual aneu a visitar o aneu una mica “a cegues”?
Mai s'entra a una habitació “a cegues”. Abans del servei es fa sempre una transmissió on el personal sanitari ens passa l'estat dels malalts per saber també quines necessitats té cada persona. No és el mateix visitar a un bebè, al que ajudarem amb música, gesticulant, i actuant amb els pares, que a un nen o nena que li han operat la gola i no vaig poder parlar, o a un adult que pot interactuar de diferent manera.

Com viu el personal sanitari la irrupció de la seva àrea de treball?
No ho viuen per res com una irrupció, més aviat com a companys als quals facilitem el seu treball: no és el mateix extreure sang o el procés de l'anestèsia a un nen plorant i movent-se al fet que s'estigui rient i jugant. Ni per al personal sanitari, ni per a la família, ni per descomptat per al mateix nen o nena.

Alguna vegada heu rebut un cop de porta en els nassos o rebuig de malalts i/o familiars? 
Algunes vegades es capta en l'ambient que és millor tornar en una estona o un altre dia i per descomptat ens retirem, sabem captar aquestes ones per saber què fer a cada moment, personalitzant la nostra actuació.

Com va ser para vosaltres accedir a un espai tan restringit com un quiròfan?
Va ser la màxima expressió que realment l'equip sanitari compta amb nosaltres i som útils!

De quina manera és possible que convisquin en un mateix espai l'humor i el dolor?
Comprovem cada dia que el dolor és inevitable però el sofriment és una elecció personal i optativa. La gent als hospitals ho té claríssim! Els pares i mares volen regalar aquests somriures als seus fills malalts, volen el millor per a ells, que segueixin sent nens malgrat estar malalts… i volen veure'ls riure. 

Costa “oblidar-se” o passar pàgina de les històries que us aneu trobant diàriament?
Clar que sí. A més hi ha nens, nenes i famílies que veus setmana rere setmana durant mesos i de vegades anys. I de vegades hi ha vides que s'apaguen… oblidar-los és impossible, però l'important és saber la qualitat del pas per l'hospital que els has pogut donar.

A més de la infància, també teniu un programa d'actuacions en centres per a la tercera edat. Va sorgir com a evolució natural del vostre dia a dia o es va generar una demanda a partir dels resultats amb nens?
Va ser una evolució natural, volem ajudar emocionalment a tots els pacients, des dels 0 fins als 100 anys i més. Encara que és un programa que no s'està desenvolupant veiem que funciona perfectament. La gent gran necessita tornar a ser la persona que van ser, recordant, interactuant, rient-se, gràcies al teatre i l'humor dels Pallapupas.

Un altre dels programes que té Pallapupas és el de Salut Mental En què consisteix?
Amb el col·lectiu de Salut Mental ens llevem el nas per treballar mitjançant dinàmiques teatrals tan a dins com fora de l'hospital a través de les nostres 3 companyies de teatre amateur, on treballem principalment amb la tècnica del “teatre de l'oprimit”. En aquests espais, les persones, que estan diagnosticades amb algun trastorn mental, milloren la seva capacitat de relacionar-se i construeixen una altra mirada respecte a la seva problemàtica: gràcies al teatre, tornen a ser persones i poden deixar de costat la seva etiqueta social de “malalts”. 

Què és el que més us demanden actualment?
Quant a intervencions, el programa de Pallassos d'hospital amb Infància és el més desenvolupat i el més demandat, ja que estem en 8 dels 13 hospitals en els quals oferim servei.

Quin tipus de públic és més agraït per la vostra labor? I el més gratificant per a vosaltres?
Tots per igual, la devolució en riures o transformació personal és l'èxit.

Teniu constància d'una altra associació que exerceixi les mateixes funcions en altres comunitats o en àmbit estatal?
Per descomptat, i encara que totes tenim diferències a l'hora de realitzar la intervenció, encara sort que existeixen. Hauria d'haver-hi pallassos d'hospital en tots els hospitals del món!

En la conferència TEDx que està en Youtube i a la web de Pallapupas parles del poder del somriure. En què consisteix aquest poder i qui el pot desenvolupar?
Aquest poder a Pallapupas ho transmetem gràcies a la màscara més petita del món: el nas vermell. Consisteix en la capacitat que tenim com a éssers humans, independentment de la situació vital en la qual estiguem, de triar l'actitud que prenem enfront de les circumstàncies. I us faig un “spoiler”: riure et dóna vida.