Edificis neogòtics de Gaudí: un homenatge a la Barcelona medieval

Si pensem en el llegat arquitectònic imperant a Barcelona, a molts ens ve al capdavant el Modernisme, sant i senya de la nostra ciutat i elevat a la categoria d'art gràcies a noms com Gaudí, Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch, ajudats a pujar al seu torn pels diners i la pretensió de la burgesia catalana. No obstant això, abans d'aquesta eclosió, va haver-hi un altre corrent arquitectònic previ que també va deixar petjada a la nostra ciutat: l'arquitectura neogòtica, moviment sorgit del rebuig al racionalisme neoclàssic. 

En aquest context, a la fi del segle XIX, les classes altes barcelonines van fomentar i van finançar les construccions neogòtiques, amb la voluntat d'entroncar-se i posicionar-se com a hereus de l'esplendor del qual va gaudir Catalunya en el seu passat medieval. No va ser est un fenomen merament local, perquè ja s'havia estès per tota Europa. Primer des del Regne Unit i després des de França a la resta del continent després de la caiguda de l'imperi napoleònic. Així, durant tot el segle XIX el continent, a l'abric dels diferents nacionalismes, els nous territoris sorgits del Congrés de Viena van experimentar una febre neogòtica amb la qual tots buscaven enaltir el seu passat més gloriós. Per això, a més d'aixecar nous edificis inspirats en l'estil gòtic, es van restaurar i van completar recintes medievals, com a castells i catedrals.

La nostra ciutat no va ser una excepció. Va ser gràcies a aquest corrent que, aprofitant la designació de Barcelona com a organitzadora de l'Exposició Universal de 1888, l'ajuntament de la nostra ciutat va decidir restaurar la façana de la catedral de Barcelona, i es va dictar que l'estil a aplicar seria el neogòtic imperant en aquest moment. Una cosa semblant va succeir amb el mal anomenat Barri Gòtic, que si bé té origen medieval, i fins i tot romà, va ser reconstruït i medievalitzat de manera artificial entre els segles XIX i XX, quan va adquirir l'aspecte amb el qual ha arribat fins als nostres dies. Va ser tan dominant aquest corrent que fins a Gaudí la va abraçar durant un període de la seva carrera. Encara que això sí, assumint-la de forma lliure i personal, intentant millorar les seves solucions estructurals, ja que la considerava un estil imperfecte. 

Torre Bellesguard
De totes les creacions dutes a terme durant el seu periple neogòtic, la que millor compleix aquesta voluntat de reconeixement medieval és, sens dubte, la torre Bellesguard (1900-1909), ja que havia estat l'antiga residència d'estiueig del Rei d'Aragó Martí l’Humà (s. XIV-XV). Amb aquest esperit, Gaudí va dissenyar un edifici de planta quadrada, amb cert aspecte de fortalesa, i va utilitzar elements propis del lloc, com la pedra pissarrosa, amb la qual va voler integrar l'immoble en el marc natural que l'embolicava. Amb els seus quatre vèrtexs orientats als quatre punts cardinals, l'edifici compta amb un mirador i una torre emmerletada com a principal distintiu, que s'alça sobre la resta de l'edifici en forma de con truncat per una bandera catalana i una corona reial, en homenatge al seu passat cortesà, de la qual sorgeix una creu de quatre braços. 

Col·legi Teresià de Ganduxer
Fins a arribar a Bellesguard, Gaudí ja havia explorat abans l'estil neogòtic en altres edificis, tant a Barcelona com en altres llocs d'Espanya, com el palau Episcopal d'Astorga o la Casa Botins de Lleó, projectes als quals va poder optar gràcies a les seves bones relacions amb alguns dels personatges més il·lustres del seu temps. El primer de tots, que dóna inici a la seva etapa neogòtica, va ser el Col·legi de les Teresianes de Barcelona, encarregat per Sant Enric d’Ossó. El fundador de la Companyia de Santa Teresa de Jesús va ordenar construir un complex que pogués albergar alhora un convent, un internat i un col·legi, funció que continua exercint en l'actualitat. Encara que en primera instància el responsable del projecte era Joan Baptista Pons i Trabal, el renom i la fama de Gaudí com a arquitecte i com a persona devota van fer que finalment l'encàrrec recaigués sobre ell. Donat l'escàs pressupost que l'ordre tenia per a dur-ho a terme, es va haver d'optar per materials pobres, com el maó i la pedra, que complien amb la voluntat de reflectir el vot de pobresa de les religioses. 

Encara així, Gaudí no va renunciar a crear elements decoratius jugant amb la col·locació del mateix maó, al·legant que això no suposava un increment en el cost final. D'aquest procés creatiu ha transcendit una anècdota que mostra les constants pressions rebudes per a cenyir-se al pressupost. Davant una queixa o comentari d'Enric d’Ossó, Gaudí va contestar: “Cadascú a lo seu, mossèn Enric: jo a fer cases, vostè a fer misses”. 

Certa o no, el que sí reflecteix aquesta anècdota és la voluntat de l'arquitecte de deixar el seu segell allà on anava. Bona mostra d’això, és la columnata asimètrica realitzada en la primera planta de l'edifici, amb 26 pilars a un costat i 25 a l'altre, com a representació d'una naturalesa en la qual no existeix la simetria. O el pilar sense adorns fet així per a simbolitzar a Déu, i del qual neix una escala de 14 esglaons que mor en la paret, com a símbol que més enllà de Déu no hi ha res.

Cellers Güell
Com el seu cognom indica, aquesta construcció va ser un encàrrec d'Eusebi Güell, gran mecenes de Gaudí durant tota la seva vida. En aquesta ocasió el projecte consistia a aixecar uns cellers en una finca situada a Garraf (Sitges) en la qual l'industrial posseïa vinyes i una pedrera de pedra calcària, que va servir per a alçar el complex i integrar-lo en el seu entorn, tal com li agradava fer a Gaudí en les seves creacions. Dirigit per l'ajudant de Gaudí Francesc Berenguer, l'obra es va dur a terme entre 1895 i 1897. Arquitectònicament, els cellers tenen una planta quadrada rectangular i cobertes de gran verticalitat, que atorguen al complex un perfil piramidal molt accentuat. En el seu interior compta amb cinc plantes, dues d'elles subterrànies per a ser usades com a cellers, una planta baixa per a cotxera i per al servei, la primera per a l'habitatge i la superior, que comptava amb un porxo-mirador orientat al mar i una capella voltada. 

Després del seu tancament en 1936 el recinte ha sobreviscut fins als nostres dies, adaptat com a restaurant, i es pot visitar i fins i tot llogar per a esdeveniments i cerimònies. Bona opció per a descobrir una de les obres més desconegudes del geni de Reus. Gairebé tant com l'estil en el qual s'inspira i que tants edificis i construccions ha deixat a la nostra ciutat. I és que en arquitectura hi ha vida més enllà del Modernisme. També a Barcelona.