Paula Domínguez: "El Brunch és un concepte molt encertat"

N’hi ha prou amb una trucada perduda a Paula Domínguez perquè la seva bústia de veu delati unes arrels andaluses molt presents en el seu treball. Amb tan sols 18 anys, aquesta noia de Marbella es va venir a Barcelona amb una maleta plena d'il·lusions i un somni: dedicar-se al món de la música. Amb diversos discos i projectes musicals en el seu haver-hi (Cachitos de Paper, 2016 fou el més sonat), un altre a punt de veure la llum, i més de 10 anys component, es pot afirmar que ja ho ha aconseguit.

Les claus, la seva perseverança i 11 anys de formació contínua en disciplines tan diverses com a Jazz, Flamenc o Clown Teatral. També ha fet les seves passes en el concurs musical Tu cara no me suena todavía, on es va quedar a les portes de la final. A més de tot això, tots els caps de setmana de 12.30 h a 16 h amenitza el Brunch Around The Corner a The Corner Hotel, realitzant versions en directe dels clàssics del soul, donant un toc més trendy a l'experiència. En un dels seus descansos entre bloc i bloc va sorgir aquesta entrevista.

Paula Quan vas arribar a Barcelona i per què vas decidir venir aquí?

Va ser en acabar l'institut. Va arribar el moment en què tocava decidir què vol fer un en el futur. Jo vivia a Marbella i la majoria de les meves amigues van anar a Granada, que és la ciutat universitària de referència per aquella zona. Jo volia anar a una ciutat gran, i dubtava entre anar a Madrid, a Barcelona o a l'estranger. Així que una vegada que vaig acabar la selectivitat em vaig llançar a l'aventura.

T'havies iniciat ja en la música abans de venir?

Havia començat a fer classes de cant amb 16 anys. Durant 2 anys vaig assistir a classes grupals. Em servia com a via de fuita.

A més d'aquesta experiència, al teu web destaca una formació constant a través de diferents cursos i tallers.

Efectivament, perquè encara que es té talent, estudiar i aprendre altres disciplines ajuda moltíssim. Per això, quan vaig arribar aquí amb 18 anys vaig començar a estudiar solfeig des del principi. He estat 11 anys estudiant música, fent un Grau Mitjà, després un Grau Superior i després vaig ser endinsant-me al món del flamenc. D'oïda se'm donava bé però no sabia si més no diferenciar els pals. La idea era reforçar allò en el que més podia coixejar. També he fet teatre i tres anys fent cursos de Clown, que m'han donat una riquesa professional i d'interpretació que no m'esperava.

Jazz, flamenc, soul… Amb quin gènere t'asseguis més còmoda?

Depèn del dia i del concert… perquè he treballat els tres gèneres. Canto temes típics del soul, de jazz o de pop internacional en anglès. També cant en castellà, però em sento rara fent-ho, perquè em surt l'accent i acabo donant-li a la cançó un toc aflamencat.

Es podria dir que jazz i flamenc són gèneres parents que tenen en comú aquest sentiment d'alguna cosa que surt de dins d'un mateix?

Més que el jazz, per a mi, un gènere que té aquesta arpa del flamenc és el gòspel. Hi ha molta gent que ho sent de debò, i creu en el que està cantant. Aquí hi ha un feeling i un sentiment que s'assembla al del flamenc. Per això fa uns anys vaig realitzar un experiment anomenat Gospel meets flamenc amb Ramón Vaig escalar, director de Gospel Messengers, en el qual vam fer un duet de gòspel aflamencat.

En quin punt es creua el teu camí amb el de TheCorner Hotel?

Un company saxofonista que també havia col·laborat amb l'hotel em va avisar que s'estava preparant el #SeagramsNYHotel i que anaven a necessitar una cantant que interpretés clàssics del soul.

Tu que vas tenir la sort de viure-ho des de dins, com va ser aquella experiència?

Haig de confessar que jo mai he estat a Nova York. No he creuat el toll, així que poder viure aquí el que es porta allí era molt atractiu. A més, l'ambientació que es va fer de l'hotel va ser fantàstica, amb una barberia instal·lada al costat de la recepció, i tota la decoració que es va fer. Tot això va fer que es generés una atmosfera increïble, omplint el lobby diàriament. En l’àmbit musical va ser també alguna cosa nou, ja que mai havia cantat amb bases instrumentals. Sempre ho he fet amb músics.

I després d'aquella experiència efímera, l'esperit de New York perviu a través del Brunch AroundThe Corner. Digues-nos. Què trobaran els que s'animin a provar-ho?

Haig de dir que l'hotel en si ja és atractiu i conserva l'esperit d'aquella experiència. A més, aquesta essència novaiorquesa ara també es fa present mitjançant alguna cosa tant d'allà com el brunch, un concepte que trobo molt encertat, però aquí se serveix amb productes de la terra. En cap de setmana la gent se sol aixecar tarda, amb el que se'ls allarga l'hora del desdejuni i la del menjar. D'aquesta forma, poden acostar-se a The Corner Hotel i tastar una oferta gastronòmica amb la qual poder menjar bé ja des de les 12.30h. I tot, amenitzat en directe amb els grans clàssics del soul.

I ja per acabar, què tal va ser la teva experiència a Tu cara no me suena todavía?

Va ser una experiència molt divertida. Era el meu objectiu en realitat. Encara que jo mai he estat imitadora, em va ajudar molt a interpretar aquestes cançons amb les quals he crescut. Em va donar molta força i per això em va anar bé, encara que en la tercera gala vaig ser tan atrevida que em vaig quedar a les portes de