Pep Brocal: “Barcelona ha aconseguit crear-se un caràcter des del punt de vista artístic”
El seu nom és Josep Maria Brocal i Llobregat, encara que els seus treballs com a dibuixant de còmics i il·lustrador prefereix signar-los com Pep Brocal. Si li preguntes com es veu a si mateix la resposta és molt sincera: un artista entusiasta, currant i modest, qualitats que també li defineixen en el seu àmbit més personal.
Des dels inicis de la seva carrera, ha il·lustrat més de 60 llibres infantils i juvenils i ha rebut el Premi a l'Autor Revelació del Saló del Còmic de Barcelona. Entre els seus últims treballs trobem Anecdotari de Barcelona (Comanegra), amb text de Roser Messa, Cosmonauta (Astiberri) i Inframón (Astiberri).
Avui, xerrem amb ell per a descobrir més a fons el projecte d' urban art que ha desenvolupat per a NN Wallery, un espectacular mural que recull la seva visió de Barcelona i que podeu visitar al carrer Espronceda, 254.
- Les teves obres com a il·lustrador solen combinar aventures impossibles, escenaris onírics i viatges interiors, què intentes transmetre amb elles?
Suposo que intento parlar del que m'importa de veritat de la bona. Per això acostumo a imaginar històries que tradueixen també aquestes preocupacions més íntimes, a vegades amb càrrega existencial, que miren de donar una resposta personal a les preguntes filosòfiques de tota la vida: qui som, on anem, d'on venim, etc. Procuro, això sí, salpebrar-ho d'humor, per si en algun moment hi havia algú que s'ho prengués de debò. Encara que ja se sap que és amb humor com es compten les veritats.
- On trobes la inspiració per a crear?
La inspiració està molt a la vora, la trobo en el dia a dia més immediat. En les coses que ens succeeixen a tots en qualsevol moment. La vida mateixa és la millor font on anar a beure, així al brut, fins a sadollar-te. I també de les lectures, del cinema, del treball de gent que t'importa, ja sigui il·lustració, còmic, pintura o macramé.
- Per a un dibuixant de còmics i il·lustrador vocacional, com ha estat l'experiència de participar en un projecte d' urban art com NN Wallery?
Ha estat entrar en un món diferent, que no coneixia a penes, que s'escapa una mica de la meva estricta zona de confort, és a dir de l'àmbit de les vinyetes i del món de la il·lustració editorial que ha estat des de sempre el meu. I per això mateix ha estat un repte important que he encarat amb entusiasme, amb ganes de donar-ho tot. La meva primera reacció en rebre l'encàrrec va ser de sorpresa i emoció, com dic, impressionat també per les dimensions del projecte, que en principi havia de ser una tira de 70 metres de llarg i que després va anar creixent.
- Quines directrius et van marcar per a la realització del mural? O et van donar total llibertat?
Em van donar total llibertat creativa sempre dins d'uns paràmetres tant tècnics com estilístics i temàtics. El tema havia de ser Barcelona, lògicament, amb l'enfocament que jo triés. La seva arquitectura, costums, cultura, gastronomia, art, la cosa que em fes més ràbia. Després, a part del format, que ja condiciona en ser tan estirat, estava la restricció de la paleta. Tot havia de ser en negre i en tons de verd, em van dir, encara que després vam haver d'afegir el taronja per una qüestió de ritme.
- Què trobem en el mur d'obra d'Espronceda 254?
Doncs una visió de la ciutat, amb tot el que em semblava que havia d'estar representat. Volia donar-li un tractament sintètic, reduït al mínim indispensable quant a color i forma. Però també conferir-li dinamisme al conjunt, frescor si ho prefereixes. Plasmar aquesta sensació de vida en moviment, d'infinitat de detalls i personatges que se solapen a diferents nivells, cadascun al seu rotllo, cadascun en la seva pròpia pel·lícula i tots ells escampats en un paisatge comú del qual també se senten part. És que Barcelona és bastant això que dic, em sembla.
- A Espronceda se't planteja un enorme llenç en blanc per a deixar volar la imaginació, com va ser el procés de creació de l'obra? Vas tenir clar des del principi què volies plasmar?
El primer que vaig imaginar va ser una tira com de cinema Nic en la qual hagués de fons una franja superior amb tot l'skyline de la ciutat, com una tramoia molt plana i esquematitzada amb el més típic de l'urbanisme barceloní, la Sagrada Família, Colón, la torre Agbar, les torres bessones, la catedral, l'Arc de Triomf, Montjuïc, etc. La idea era molt teatral, ho dic en sentit positiu. Una vegada situada la franja del context, volia tot l'espai restant, la franja inferior, per a anar combinant personatges típics i no tan típics de la ciutat. Amb absoluta llibertat de moviments i per tant sobre fons verd pla, per a anar jugant compositivamente a alternar tipus de tota índole i pelatge, fauna urbana en general, seguint un criteri tant argumental com purament estètic.
- L'skyline de Barcelona de fons i tota una sèrie de “fauna urbana” que deambula per la ciutat. Qui són aquests personatges de fauna urbana presents en la teva obra? Defineixen a la gent que viu a la ciutat?
La idea, ambiciosa on n'hi hagi, era que cabés tot. Vaig estar ajuntant folis gargotejats per a tenir una idea aproximada de la magnitud de la tragèdia, un a un, enganxats amb cinta adhesiva entre si. La tira creixia i creixia i ja m'havia menjat el passadís. Em faltava espai per a tenir una visió de conjunt. Al final vaig optar per atacar el projecte com si anessin cinc il·lustracions allargades. Divideix i venceràs, que deia aquell. Doncs això. I aquí, en aquestes llarguíssimes tires de paper, anava enganxant i enlairant amb Pritt tots i cadascun dels personatges fins a quedar convençut amb la composició resultant.
Volia que estigués tothom: el pizzer, la maca dels patins en línia, el jubilat, el moderniki, els playeros jugant al voleibol, el dels tatuatges, la senyora Paquita, el retratista de les Rambles, el butaner, el macarrilla, la que va amb patinet elèctric, el xaval del monopatín, algun turista que també n'hi ha, etc. La vida urbana en el seu ampli espectre, i la que em vingués de gust dibuixar, clar.
De fet, haig de confessar que em vaig censurar una mica, no vaig ficar un altre tipus de fauna ben característica de la ciutat i molt llaminera de retratar, com a raters donant l'estirada, hooligans borratxos o trilers en les Rambles, per dir solament tres i que ningú s'ofengui. Igual el resultat hauria estat poc edificant, alguna cosa que Opisso ni es plantejava en els seus temps. Una època més sana del cap, imagino. Una vegada dibuixats els vaig eliminar del conjunt per prudència, un mural és una cosa que està a la vista de qualsevol.
- També fas un homenatge personal a l'artista i activista social Keith Haring, què representa per a tu? Apareix algun altre personatge destacat?
El mural de Keith Haring, encara que és una reproducció, és de les coses més increïbles que li han passat a aquesta ciutat des del pla artístic. Val la pena insistir en això sempre que es doni la possibilitat, opino.
Em va fer gràcia incloure personatges més o menys significatius de la història i la cultura de la ciutat i en definitiva del país, des de Monturiol o Ramon Casas i Pere Romeu en tàndem a Joan Miró o la Caballé, passant per Rafael Casanova, Gaudí i Floquet de Neu. I alguns més. Benvinguts, passeu, passeu.
- Què vas sentir en veure el mur acabat i plasmar la teva signatura en ell.
Una mica de vertigen. Tant és així que vaig haver de signar-ho dues vegades, en el primer intent em vaig arrugar cosa fina.
- Els murs d'obra de NN Wallery són un projecte efímer, romanen el temps que romangui l'obra en construcció. Acostumat al fet que els teus treballs es mantinguin “eterns” sobre el paper, com vius aquesta temporalitat?
Bé, perquè aquest era el sentit de la cosa des de l'inici de l'encàrrec i un té temps per fer-se a la idea. Ben mirat, des d'una perspectiva una mica més àmplia, res és permanent. Res ho serà. Probablement ni La Gioconda.
- Què aporta un projecte com NN Wallery a Barcelona, creus que compleix la seva missió del millorar l'entorn de les persones? I a tu personalment, què t'ha aportat?
Crec que cal aplaudir iniciatives que es preocupin per recuperar, millorar, embellir o simplement cuidar l'espai públic, aquest que és de tots. I si aquesta cura es duu a terme des de paràmetres d'excel·lència cal secundar-lo. He pogut veure la majoria dels altres murals i tots ells m'han semblat magnífics, de debò, la mostra admirable i valenta de l'estil de cadascun dels artistes convidats a participar en aquest ambiciós projecte.
- Ha canviat la teva percepció de l'urban art després de participar en el projecte? Repetiries?
Repetiria, clar. Amb gust.
L'equip de Berok ha fet un treball brutal, tant és així que els 70 metres inicials es van duplicar per a enllaçar tota la poma en obres. Algú va fer un video que dura tres minuts donant la volta completa, uns 170 metres finalment. Amb aquest propòsit em vaig brindar a l'agència Chârles a generar-los un dibuix que encadenés el principi amb el final en pla bucle i poguessin així seguir amb el mural fins a Vladivostok si els venia de gust. Jo, encantat.
L'urban art està també per definir cap a on pot encaminar-se, hi ha molt de terreny per explorar i moltes direccions cap a les quals anar enfocant nous i interessants projectes. Ha d'haver-hi gent, això sí, tant institucions com empreses, disposada a arriscar per aquí. I després estan els outsiders, sempre n'hi ha hagut i Barcelona ha conegut uns quants molt bons.
- Creus que Barcelona és una ciutat que aprecia el urban art?
Sense ser una capital, i per tant sense disposar de la injecció de diners que un estat pot generar, Barcelona ha aconseguit crear-se un caràcter des del punt de vista artístic, només fa falta passejar-se pels seus carrers i anar gaudint de la seva extraordinària arquitectura. Una vegada fet això també es pot entrar en els seus museus per a acabar de cerciorar-se del que dic. El conglomerat resultant és, al meu entendre, des de la moderació, sensacional. Tal com ho veig, la ciutat s'ha hagut d'inventar una mica a si mateixa, sense comptar amb les facilitats d'altres grans capitals europees, però comptant amb una vitalitat en gran manera espontània i lliure. Per això l'art urbà li és indispensable, forma part de la seva pell.
- I, finalment, quins projectes tens ara entre mans?
Estic ficat en un parell d'històries que vaig marejant en paral·lel, com per a deixar-me clar que les dues m'interessen per igual o potser que les dues m'atabalen de la mateixa manera. La creació no sempre resulta plaent. Suposo que alguna d'aquestes dues històries vencerà a l'altra i en algun moment es convertirà en còmic. De totes maneres, no sé el que trigaré, aquests processos són molt traïdors. Com en gairebé tot, crec que també en el còmic les presses són una mala companyia.
Si vols descobrir totes les obres dels artistes de NN Wallery, el projecte de urban art impulsat pel Grup Núñez i Navarro en col·laboració amb Norma Editorial, pots visitar la nostra web.
