Adrià Goula: “Amb una bona foto d'arquitectura pots simular els valors d'una obra”

Com anem defensant en aquest blog i als nostres diferents canals socials, arquitectura i fotografia són dues disciplines que van de la mà. Solament cal buscar en Instagram hashtags com a #arquitectura o #arquitecturabarcelona per veure que, l'art de fer fotos pot servir també per donar a conèixer una obra arquitectònica. Ambdues disciplines s'uneixen en la figura d’ Adrià Goula, arquitecte de formació que, després d'un període exercint la seva professió, va derivar cap al camp de la fotografia, que li ha permès realitzar més de 1.000 encàrrecs per a arquitectes de renom i institucions públiques i privades. Serveixi com a exemple el treball que va realitzar en els Midtown Apartments. 

Segons consta a la teva pàgina web, ets arquitecte i et vas ser decantant per la fotografia per experimentar. Com va ser aquest pas?

En la carrera has d'utilitzar diversos instruments per fer propostes i la fotografia entra dins dels instruments que vas emprant. Llavors vaig començar a sentir-me còmode amb aquest mitjà. M'agradava la rapidesa amb què els projectes es materialitzaven fent fotografia, comparat amb la lentitud que té l'arquitectura.

Tot i ser analògic?

Sí, tot i ser analògic. També el fet que no hi havia tanta gent ni tants diners implicats, amb la qual cosa podia ser molt més lliure. El problema de l'arquitectura és que estàs solucionant coses per a gent. Tinc una gran admiració pels bons arquitectes perquè sigues el difícil que és fer bona arquitectura. Només arribar a construir alguna cosa que se li pugui cridar arquitectura és un repte considerable que jo crec que actualment està bastant poc considerat, comparat amb altres carreres o professions que tenen la mateixa dificultat. 

En la fotografia també tens un client que et demana, encara que el camp d'actuació és més ampli

Sí. I de fet, si no ho fas bé, no passa gens. La responsabilitat és molt menor amb la qual cosa pots arriscar més. El cost també és menor amb la qual cosa si s'ha de repetir, el pots assumir.

Vas arribar a assumir algun projecte d'arquitectura?

Sí, sí. Vaig edificar i vaig treballar en despatxos importants. Aquí, amb Enric Miralles i a França amb Yves Lion. 

Allí va sorgir el primer encàrrec?

Això és. Aquí havia treballat bastant en arquitectura i pensava que em dedicaria a això. Fins i tot vaig acabar tenint despatx propi amb la meva sòcia, que era la meva parella en aquest moment. Però amb la crisi comencem a tenir menys projectes. També ens separem com a parella i, llavors, vaig començar aquesta nova vida com a fotògraf.

Però vas aconseguir a fotografiar els teus projectes?

A casa de ferrer, ganivet de pal. [Riures] Vaig fer fotos d'un projecte, però és que acabes tan fastiguejat d'ell que ja no pots ni veure-ho. De fet, del projecte que vaig fer fotos, les vaig fer al cap d'uns mesos. Fer obres d'arquitectura suposa un esforç tremend psicològic i físic. Té fins i tot una mica de titànic. És com anar apartant totes les coses que impedeixen que allò sigui el que tu penses que ha de ser. 

Com anar contra corrent?

Efectivament, el món s'ordena segons unes lleis naturals d'entropia, mentre que fer arquitectura és crear una diferència en aquest món. Amb la qual cosa, per definició, és anar contra les lleis de tot. Generar un ordre enmig d'aquest caos. Aquest ordre es guanya lluitant. En principi ho lluitaves contra l'entorn, però ara ho lluites contra les normatives, contra els pressupostos i contra les idees rocambolesques dels clients.

Va ser llavors quan vas sentir que la fotografia et donava més?

En certa part sí. El que passa és que els bons arquitectes són capaços de tenir al cap tot el que s'ha de fer i, alhora, ser creatius. Això és molt difícil perquè normalment només aconseguir que les coses funcionin ja és molt difícil. L'arquitectura és capaç de fer quadrar les coses. Té diferents nivells de complexitat que s'han d'anar resolent d'un en un. 

I com més bo ets, més nivells tens: com resoldre la relació costos/eficiències, el tema energia, la part ecològica. Una bona obra consisteix en molts nivells de complexitat resolts d'una manera en la qual tots estiguin solucionats. Trobar l'encaix de tot això només s'aconsegueix en fer prova i error, amb la qual cosa només s'aconsegueix amb molt treball.

Una bona foto arquitectònica què inclou?

Per a mi una bona foto d'arquitectura és aquella en què coincideix que el que organitza l'espai arquitectònic organitzi també la fotografia. Si hi ha simetries que apareguin simetries, si hi ha paral·lelismes que apareguin paral·lelismes. Per a mi és una aproximació bastant geomètrica, però que aconsegueix transportar el que és important de l'experiència arquitectònica a una fotografia. Amb això pots simular quins són els valors d'aquella obra.

Creus que haver estudiat arquitectura t'ha fet entendre més aquesta fotografia?

Em segueixo considerant arquitecte. El que passa és que projecto amb fotografies. Hi ha una exposició ara a New York que es diu “Imagebuilding”, que parla de com les imatges construeixen arquitectura. La reflexió que fa el comissari és que actualment el mateix projecte no solament ha de mostrar unes coses sinó saber-les transmetre. Amb la qual cosa el fotògraf queda integrat en el projecte arquitectònic. La gent coneixerà el projecte en un 90% a través de la fotografia. El que m'agrada del meu treball és que em sento inclòs en l'obra. Poder treballar amb Flores & Prats, Mateo o un que acaba de començar, però que han posat tota la seva ànima en una obra i jo vaig allí a reflectir-la, em fa sentir com l'ultimo graó del qual és allò com a arquitectura. De fet, tu aquestes dient com s'ha de mirar el projecte i quines són les seves coses importants, evidentment sense eliminar l'experiència arquitectònica.

Hem vist que també estàs treballant el vídeo. D'arquitecte a fotògraf, de fotògraf a videograf…, com es tradueix això?

El tema del vídeo apareix al moment en què les càmeres de foto permeten fer vídeo. Abans, l'aproximació a l'arquitectura era des del punt de vista del fotoreportaje. Al moment en què les càmeres són capaces de gravar també, ens permet usar lents descentrables i grans angulars que no deformen en vídeo. Amb la qual cosa pots adaptar la mirada fotogràfica a una cinematogràfica. I en aquest aspecte hi ha molt camp per recórrer. Cada vegada pots inventar-te una cosa, perquè no hi ha ningú que ho hagi inventat.

Però l'objectiu és l'experiència?

Crec que les tecnologies són sempre coses que es solapen, no eliminen a les anteriors. L'experiència arquitectònica és una, la fotogràfica és una altra i la comunicació audiovisual és una altra. La comunicació audiovisual no ve del fet arquitectònic, sinó del fet de ser consumida a través d'internet. El fet que la gent estigui tot el dia en l'audiovisual, permet que una pugui posar una càpsula de dos minuts sobre un edifici.

Quina traducció té això comercialment parlant?

Ho explicaré comparant amb un altre sector com és el de la moda. Tu fas un anunci o fotos o vídeos i d'això depèn que s'embenen milions de samarretes. En l'arquitectura això no passa. L'edifici ja està acabat, pagat i no es pot moure. Amb la qual cosa no té un interès comercial, sinó cultural. Econòmicament, no hi ha un filó que podem explotar. Hi ha certes empreses relacionades amb l'arquitectura que comencen a fer vídeos. Però no té l'impacte que en altres camps.

Diuen que pel 2020 el vídeo ocuparà el 80% de l'espai en Internet

M'ho creo. Un dels problemes que té la foto d'arquitectura és que té un sostre relativament baix. Ets tu fent fotos un dia i amb un pressupost que no pot ser desorbitat. Quan parles de vídeo pots fer moltes més coses. Si es tenen els recursos, es poden fer coses molt interessants. 

Quin és el teu projecte fotogràfic ideal? Rehabilitació, obres noves, paisatge urbà?

No depèn del projecte en si, sinó de la qualitat arquitectònica. Quan veus que algú ha posat la seva vida aquí, és molt potent fotografiar-ho, perquè hi ha un món en si. És com entrar a veure les coses des dels ulls d'algú. Quan veus mala arquitectura, la qual cosa passa és que les coses no quadren. Unes parts de l'edifici diuen unes coses i unes altres diuen altres coses. No estan parlant del mateix. En canvi, quan veus una bona obra és al·lucinant veure com algú ha aconseguit quadrar-ho tot. Les formes, les llums, la manera de passejar-te per dins…

És sorprenent que sàpigues identificar tots aquests detalls

Clar perquè tot això és experimentat de manera intuïtiva pels quals no són experts. El que fa la professió d'arquitecte és separar-t'ho tot perquè puguis treballar en cadascun d'aquests aspectes. És com veure una pel·lícula i dir m'ha agradat o no m'ha agradat. Però ve algú del sector audiovisual i diu “a veure, del guió hi havia coses que m'han agradat”.

Què penses del treball de rehabilitació que es duu a terme a Barcelona?

En general, crec que la rehabilitació a Barcelona ha estat un fenomen molt important en els últims anys. Realment reconstruir la ciutat per dins és com a l'única cosa que s'ha fet en aquests anys de crisis. De fet hi ha molts treballs de fotografia sobre obres de rehabilitació que han estat molt bonics. Semblava que la ciutat no canviava i el que realment ha fet és renovar-se per dins. Com a metàfora serveix bastant. D'això van sortir treballs fotogràfics que han estat exposats en la Biennal de Venècia. És d'alguna manera la reivindicació del poètic de l'obra de rehabilitació. Perquè realment no ho sembla però quan et poses a la feina amb una rehabilitació és com molt brut, has de desmuntar obres.

Què és més difícil començar de zero o rehabilitar?

Sempre és més fàcil començar de zero. Rehabilitar és com una espècie de demolició a mig fer, com d'arqueologia i es produeixen escenes brutals, interiors que semblen exteriors, que semblen ruïnes construïdes. S'han fet coses molt espectaculars en aquest sentit.

Creïs que l'arquitectura ha d'estar al servei de l'estètica o de la funcionalitat?

L'obra arquitectònica té diferents nivells de complexitat. L'estètica crec que es podria definir com la forma visual de la bona resolució de tots aquests nivells. Quan una cosa la trobes bonica és perquè estan ben resolts tots els aspectes que impliquen fer aquella cosa. És a dir, l'estètica valora la coherència interna de la resolució de totes les problemàtiques que havien implicades a fer l'objecte. 

En què estàs treballant ara mateix? Presentaràs algun treball de cara a la setmana de l'arquitectura?

No tinc gens previst. Tinc bastant treball i si em proposen coses, doncs les faig. Tinc molt treball professional i també m'estic començant a dedicar bastant a la meva obra personal. 

Segons hem pogut veure a la teva pàgina web, no et quedes solament en la façana, sinó que intentes entendre cada element que està en l'obra.

El bonic de les obres és que elles mateixes parlen. Hi ha un interès en la valoració de la complexitat i la imperfecció. La bellesa de l'imperfecte i el complex. La realitat produeix uns nivells de complexitat que es formalitzen en una sèrie d'elements que contenen aquesta imperfecció. Això no ho valorem perquè no entren en els nostres cànons de perfecció abstracta, però crec que s'aproxima molt més a com som nosaltres realment.

Plasmar aquesta imperfecció en l’àmbit arquitectònic no sembla senzill

No, i aquí està la meva dualitat com a artista. De dia faig fotos d'edificis polits, perfectes i tot ben quadrat i alineat. I de nit, faig fotos de tota aquesta complexitat i imperfecció, intentant posar-la en valor i veure que en realitat és molt propera a nosaltres. Això defineix potser més nostra personalitat íntima, perquè el primer tal vegada defineix els nostres anhels i il·lusions.