Palau del Lloctinent: Detalls eròtics a la seu de la Inquisició
Visitar la majoria dels museus de Barcelona pot tenir una utilitat doble: gaudir la col·lecció o exposició de torn i descobrir el passat de l'edifici que ho alberga, ja que són diverses les galeries situades en recintes històrics de la nostra ciutat. És el cas del museu Picasso, del Museu marítim o del Museu d'Història de Barcelona, amagat després dels murs de la catedral en un dels espais més bells del barri gòtic, la plaça del Rei.
Allà es troba el Palau Reial Major, una edificació que tanca la plaça pels seus quatre costats deixant com a única via d'accés la cantonada dels carrers Baixada de Santa Clara i Veguer. Aquesta circumstància fa que sigui un lloc recollit. Visitat pels turistes, sí. Però a resguard de la massificació que sofreixen altres carrers de la ciutat. Qui arriba allí ho fa per error o bé perquè coneix la seva existència i ho busca expressament.
El recinte el conformen tres espais ben diferenciats: la capella palatina de Santa Àgata a un costat, el Saló del Tinell al centre i el Palau del Lloctinent a l'altre costat. Els dos primers alberguen una de les seus del ja esmentat Museu d'Història. El tercer ha tingut diferents usos des del segle XVI.
Construït com a edifici annex a la residencia reial dels Reis d'Aragó, el Palau del Lloctinent va ser alçat entre 1548 i 1557 per ordre de l'emperador Carles V, amb la intenció de fixar-ho com a residència oficial del seu representant a Catalunya, per la qual cosa també va ser conegut com Palau del Virrei. L'edifici és una mescla de diferents estils arquitectònics, entre els quals destaquen el gòtic i el renaixentista. Això es deu a l'aprofitament que es va fer d'altres edificacions anteriors. De la seva construcció destaquen dues anècdotes d'agudesa visual:
La primera, són dues escultures eròtiques que adornen les finestres del carrer dels Comtes. Pel que sembla, i aquí entrem ja en terreny llegendari, aquesta representació sexual va ser petició expressa del mateix emperador per escandalitzar al bisbe de Barcelona, Jaume Cassador, amb qui tenia mala relació, així com als canonges que obstaculitzen en la catedral per la plaça de Sant Iu, just davant del Lloctinent. Cert o no, les figures estan aquí i són apreciables a un cop d’ull.
La segona, són unes inscripcions en hebreu tatuades sobre la paret. L'origen es troba en l'antic cementiri jueu de Montjuïc, del que es van extreure làpides funeràries, la pedra de les quals va ser reaprofitada en noves construccions. En tots dos casos, aquests vestigis passen bastant desapercebuts al tràfec de turistes i locals, que miren però no veuen. Això sí, una vegada localitzats serà impossible no tornar a reparar en ells.
Fotografia: Jaume Meneses
Resulta irònic que el següent ús de l'edifici després de ser residència del virrei fos com a caserna general de la Inquisició, que durant segles va custodiar els preceptes de la fe i va perseguir conductes judaïtzants des d'un recinte amb representacions sodomites i amb inscripcions hebraiques.
Després de la supressió del Sant Ofici i la Desamortització de Mendizábal (1836), el director de l'Arxiu de la Corona d'Aragó va sol·licitar al rei algun dels convents expropiats al clergat per poder instal·lar allí tot el fons documental de l'antic regne. L'edifici assumia d'aquesta forma la seva quarta funció després de ser residència imperial i seu de la Inquisició. Tots els arxius compilats des de 1318 es van traslladar de la seva antiga ubicació en el Tinell al Lloctinent, on van reposar fins a 1993, data en què es va inaugurar la co-seu del Poblenou i on actualment es troba el gruix de l'arxiu, mentre que la seu històrica del Palau del Lloctinent està reservada per a exposicions i actes protocol·laris i institucionals.
Funció representativa, per tant, d'un edifici representatiu per conèixer i comprendre alguns episodis de la història de Barcelona a través dels seus diferents usos.
