Vida i glòria de la muntanya de Montjuïc per Daniel Vázquez Sallés
Encara que la muntanya aparegui esmentada en l'obra “Chorographia Liber secundus” de Pomponius Mela com Mons Iovis, el nom de Montjuïc té el seu origen etimològic en Montjuich, que és com en el català de l'edat mitjana es denominava a “la muntanya dels jueus”. Diu la llegenda que en el cim del turó hi havia hagut un assentament jueu. I per a corroborar la llegenda, i no gaire lluny d'on deien que se situava l'assentament, en la vessant nord, es va trobar en 1948 una necròpoli jueva.
Sigui o no sigui certa la llegenda, per la seva ubicació excepcional, Montjuïc ha servit com a lloc de diverses poblacions des de l'edat de bronze fins al naixement de la ciutat de Barcino, fundada pels romans entre els anys 15 i 13 a.C en la zona que s'estenia entre els deltes del Besós i del Llobregat. Històricament, la situació estratègica de la muntanya no sols ha servit per a protegir a la ciutat dels atacs externs sinó també per a controlar-la en cas de revoltes, tal com demostren les gestes bèl·liques protagonitzades per les hosts del Castell de Montjuïc, fortalesa construïda amb els canons apuntant directament a l'epicentre de Barcelona.
Abans de convertir-se en un dels pulmons verds de la gran metròpolis, a Montjuïc es van situar una torre de guaita i diverses ermites romàniques, com la de Sant Julià, la de Sant Ferriol, o la de Sant Fruitós, construccions de les quals només queda constància documental, o la de Santa Madrona, destruïda en 1714, després de l'entrada de les tropes de Felip V a la ciutat com a colofó a la Guerra de Successió.
De la muntanya de Montjuïc es va extreure la pedra del gres, un tresor autòcton amb el qual es van construir els principals edificis de la ciutat fins a l'època moderna. La muralla romana, el temple romà, la primera església cristiana o les catedrals romàniques i gòtiques van utilitzar aquesta pedra transportada des de les pedreres d'origen romà, desparegudes amb les explotacions que han donat la fisonomia actual a la muntanya. El descobriment de la làpida de Cayo Celio durant la construcció dels nous accessos de l'Anell Olímpic en 1989 va fer suposar que allí hi havia hagut un dels tallers en el qual es tallaven els blocs de gres.
La relació de Barcelona amb la pedrera de Montjuïc està molt ben escenificada en el llibre d'Ildefons Falcones, La catedral de la Mar, novel·la que narra la vida quotidiana de Barcelona durant el segle XIV des de la mirada del seu protagonista, Arnau Estanyol. La història de Falcones té com a nexe central la construcció de la Església de Santa María de la Mar pels feligresos de la zona del port i del barri de la Ribera. Aquests antics ciutadans van sufragar la construcció de l'edifici amb els seus diners i, en les seves hores de festa, portant els blocs de pedra amb els quals van anar aixecant la santa edificació.
El desavantatge d'un parc com el de Montjuïc respecte a altres parcs emblemàtics com El Retiro, és la seva ubicació una miqueta perifèrica. Moltes vegades, Montjuïc queda lluny per al seu gaudi quotidià, però tant per als autòctons com per als forasters, la muntanya dels jueus mereix ser gaudida sense presses i, per descomptat, sense pauses.
Hi ha dos esdeveniments fonamentals per a la història contemporània de Montjuïc. Un va ser l'Exposició Universal de 1929, esdeveniment que va marcar l'estètica del parc pels edificis que es van construir a la seva major glòria. L'altre va ser els Jocs Olímpics de 1992. Si una vegada a Montjuïc, ja fa molts anys, va haver-hi un parc d'atraccions que no va poder suportar el pas del temps, la celebració de les olimpíades va canviar l'ètica d'una muntanya que es va transformar en un gran parc temàtic per la magnitud eclèctica de la seva oferta.
A la muntanya es pot pujar per diferents mitjans de locomoció, però qui vulgui pujar des del port gaudint d'un viatge per les altures, té un telefèric que mor enfront de l'edifici en què un dia es van situar els antics estudis televisius de Miramar convertits ara en hotel.
La visita es pot començar pel rejovenit Castell de Montjuïc. Si un caçador d'esperits col·loqués un micròfon amb la finalitat d'escoltar psicofonías, es posaria les botes. El Castell de Montjuïc va ser una fortalesa militar fins a finals del segle XIX. I en el segle XX, va ser utilitzat com a presó, i els seus murs, com a paredasses d'afusellament per a dissidents polítics com va ser el cas del President de la Generalitat Lluís Companys. Després del tancament del seu Museu Militar en 2009, el Castell va ser destinat al turisme i algunes de les seves estades, per a situar la imaginació d'escriptors becats. Els temps canvien, encara que no ho sembli.
Per a qui vulgui gaudir de la seva oferta museística, Montjuïc consta de quatre dels més importants museus de Barcelona.
La Fundació Miró se situa en un magnífic edifici projectat per l'arquitecte Josep Lluís Sert, deixeble de Le Corbusier i degà de l'Escola de Disseny de la Universitat d'Harvard. L'elecció de Sert va ser del mateix Miró, qui va voler destinar els seus fons en un edifici digne del llegat pictòric concedit a la ciutat.
També és destacable el Museu d'Arqueologia, un passeig fantàstic per la història de Catalunya que va de la prehistòria a l'època medieval, passant per la colonització grega i fenícia.
Però si hi ha dos centres museístics majúsculs són el Caixaforum i el Museu Nacional de Catalunya.
El primer se situa a l'antiga fàbrica tèxtil Casaramona, edifici modernista projectat per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch. En la seva remodelació, es va comptar amb la col·laboració de grans arquitectes com el japonès Arata Isozaki. A part de complir com a centre cultural, social i educatiu, l'espai compta amb cinc sales d'exposició que acullen mostres itinerants d'art antic, modern i contemporani des d'un punt de vista avantguardista.
El segon és, sens dubte, la col·lecció d'art romànic més important del món. Les 25.000 peces que completen la mostra, entre les quals destaquen obres dels mestres Jaume Huguet, Lluís Dalmau, Bernat Martorell i Lluís Borrassà, s'acullen dins de les parets d'un monumental palau construït per a l'Exposició Universal de 1929. D'estil classicista, va ser projectat per a ser derruït tan aviat s'acabés l'exposició, però per sort, o pels avatars d'especulació, ara és part fonamental del perfil urbanístic de la ciutat.
Enfront del Museu Nacional està la Font de Montjuïc. Se la denomina màgica perquè, amb el pas dels anys, s'ha convertit en una de les atraccions estiuenques preferides dels ciutadans al costat del Grec, certamen celebrat a l'aire lliure en un teatre construït en 1929 a imatge i semblança dels coliseus hel·lens. La font Màgica de Montjuïc, la joia de la corona d'una esplanada que mor a la Plaça d'Espanya, exhibeix cada estiu diversos espectacles de música, llum i colors al gust dels mortals amants de passar les nits a l'empara dels cels estivals.
Anant en direcció a l'Anell Olímpic, és recomanable visitar el Poble Espanyol, un altre llegat de l'exposició del 29 que permet fer un recorregut per les diferents Espanyes arquitectòniques. En unes poques hores, es passa de visitar un barri andalús a caminar per una representació del Camí de Santiago, fent una petita parada en una taverna de La Rioja per a prendre una tapeta.
Els amants de l'olimpisme gaudiran amb l'anell olímpic. L'Estadi Olímpic Lluís Companys, el Palau Sant Jordi d'Isozaki, la Torre Calatrava, el Museu de l'Esport Juan Antonio Samaranch, els quatre pilars de l'olimpisme barceloní ens permeten viatjar als considerats, fins avui, els millors jocs olímpics de la història per la seva brillantor i una col·laboració ciutadana mai abans experimentada. Si els rockers mai moren, són els rockers els que mantenen viu uns espais esportius que sense la música veurien créixer l'herba per falta d'estímuls estrictament esportius.
Aquesta crònica dedicada a Montjuïc quedaria coixa si no s'escrivissin unes quantes línies sobre el Jardí Botànic i el Cementiri de Montjuïc.
El Jardí Botànic és un homenatge a la flora mediterrània, -1300 espècies vegetals repartides en 14 hectàrees-, d'una tonalitat i una aromàtica canviants segons les estacions de l'any. Aquest bell verger es pot veure des del Cementiri de Montjuïc. Inaugurat en 1883 per l'alcalde Rius i Taulet davant la incapacitat de les velles necròpolis de Barcelona de donar sepultura a noves inhumacions, el cementiri ocupa gairebé tot el vessant sud de la muntanya i compta amb una gran quantitat de sepultures i panteons de gran valor artístic que abasten diversos estils arquitectònics. Per a conèixer la idiosincràsia d'una ciutat fa falta conèixer els seus mercats i, sense ganes de ser macabre, també els seus cementiris. Qui visiti el Cementiri de Montjuïc tindrà l'oportunitat de veure els mausoleus dels homes més o menys il·lustres sense els quals Barcelona no seria la ciutat idolatrada pels milers de turistes que la visiten.
