Ricardo Labougle: “No facin tant selfie. Aprofitin el lloc”
La fotografia és un art i com a tal, permet expressar idees, emocions i punts de vista. En contemplar una foto artística podrem veure un lloc, un objecte, potser una persona; però si observem més enllà, descobrirem que s'amaga alguna cosa més: l'ànima d'aquesta imatge.
El fotògraf argentí establert a Londres, Ricardo Labougle, és precisament un d'aquests “caçadors d'ànimes”, capaç de capturar amb el seu objectiu la veritable essència de cada escenari i transmétre-la gràcies a l'ús impecable de la llum. Després de compartir te i xerrada amb ell a la biblioteca de Seventy Barcelona, la nova guest house de Núñez i Navarro, ens toca descobrir a nosaltres què guarda ell al seu interior.
“Sóc un fotògraf de llum natural i espacial”, així es defineix només començar. “M'agrada donar vida als llocs a través de la llum i els angles. Procuro donar vida als objectes que majoritàriament són inanimats. Camino pel lloc, miro l'angle que m'agrada més i començo pel que més m'atreu. A partir d'aquí continuu, com quan coneixes a una persona”. I és que Labougle és capaç de captar amb naturalitat i subtilesa, l'ànima d'allò que es col·loca enfront del seu objectiu.
Retrat en Bangalore al costat d'un grup d'artesans d'un taller de teles brodades de luxe, de Jean François Lessage
Durant la conversa ens confessa que la seva passió per la fotografia l' acompanya des dels vuit anys. Per això, encara que va iniciar la seva carrera professional com a economista, mai es va imaginar tancat en una oficina, de manera que la seva inquietud artística va guanyar la partida i va acabar per fer de la seva afició, la seva manera de viure.
“Sempre em va agradar el visual. Sóc molt tímid i em costava parlar i relacionar-me. Era molt observador i m'agradava mirar, especialment la naturalesa i la mar. Continuo mirant!” I afegeix: “A més, la meva mare es canviava de casa amb freqüència. Eren les mudances d'Ana Massini. Les seves cases eren com showrooms i rebíem la visita de fotògrafs habitualment”, indica com una fita a la seva vida. “A mi m'agradava veure'ls treballar, però jo era petit. I encara que ella no em va encoratjar, vaig acabar fent aquestes fotos”.
Foto d'interior per a un projecte de Luis Bustamante per al gran col·leccionista mexicà Eugenio López a Ciutat de Mèxic
El seu primer treball va ser per a la revista Marie Claire Maison en la qual va començar realitzant retrats que ell mateix revelava en blanc i negre. “Aquí va ser on vaig conèixer a Annie Leibovitz. Em van encarregar retratar-la a Madrid, sent molt jove. Ella ja era una reconeguda fotògrafa. Vaig passar una tarda amb ella en El Retir. Em va dir que les meves fotos eren les més originals que li havien fet. I em va animar a seguir. <<Quan vinguis a Nueva York em truques>> em va dir en acomiadar-nos. Encara no ho he fet, potser ho faci ara. Acabem coincidint en el September Issue de Vogue US”.
Des de llavors ha viatjat per tot el món fotografiant disseny i arquitectura per a les més importants publicacions i ha escrit llibres sobre decoració i interiorisme. El seu treball ha estat exhibit en galeries (Slowtrack Madrid) i en fires d'art com a Arc, ArteBA i Buenos Aires Photo.
Ricardo Labougle captura instants, un do que l'ha acompanyat sempre i que ell prefereix definir com “una forma meva de mirar”. Sens dubte, una mirada que li permet immortalitzar instants d'objectes i llocs que parlen per si sols i que són capaços de cridar la seva atenció: “En un mateix escenari hi ha objectes que inspiren i uns altres que no. Per a fotografiar, l'espai ha de ser fotogènic, encara que estèticament sigui lleig. A mi em pot no agradar, però en posar la càmera, ajustar l'objectiu… a vegades per harmonia, per gamma de colors, formes estranyes… em capta”.
Foto d'interior per a un projecte de Luis Bustamante per al gran col·leccionista mexicà Eugenio López a Ciutat de Mèxic
Prefereix la naturalesa com a font d'inspiració per a les seves fotografies, en la qual assegura sentir-se ell mateix, però es considera “molt urbà” per a viure. I quant al procés creatiu que segueix abans de disparar una foto, ens deixa molt clar que no és home de mètode. Li agrada improvisar, fer, desfer i tornar a començar si és necessari, sempre darrere de la llum idònia que garanteixi un conjunt harmònic: “Em capta el global, i sobretot la llum. Intent que cada foto tingui la millor llum possible. Puc abandonar un espai i després reprendre'l, aparentment no és un procés ordenat, però el resultat és millor. No sentiria que he fet bé el meu treball si les meves fotos resultessin <<clíniques>>”.
Perquè per a ell cada fotografia és diferent, única i irrepetible i per això el seu treball s'adapta sempre a cada situació i escenari: “Cada fotografia té uns detalls diferents. En arquitectura, la llum és molt important; per als retrats és bo quedar-se mà a mà amb la persona. De vegades en les produccions es trenca la màgia i cal demanar que surtin tots”.
Tot i que a les seves últimes visites a Barcelona ha hagut de conformar-se amb les vistes que li ofereixen les finestres dels taxis, ens conta que és una ciutat que li encanta. I de l'espai que hem triat per a xerrar, a Seventy Barcelona, afirma que “els volums, la instal·lació de llibres i la qualitat m'han sorprès molt. Dins de la seva <<formalitat>> no és encotillat; té <<classicisme>> però no és antic; sobrietat de línies, però al seu torn resulta molt lúdic. Juga mitjançant textures, colors i volums, però amb gran qualitat. Actualment, el clàssic tendeix al <<pastiche>> el modern pot ser en excés <<minimalista>>”, tota una floreta en boca d'un expert que examina amb mirada minuciosa tots els llocs que recorre.
Foto d'interior per a un projecte de Luis Bustamante per al gran col·leccionista mexicà Eugenio López a Ciutat de Mèxic
I aprofita per a donar un consell dirigit a totes aquelles persones que se sumen a la moda de fotografiar amb els seus telèfons mòbils els diferents espais de l'hotel: “No facin tant selfie. Seventy és un dels elements de la foto, pot ser l'estilisme. Aprofitin el lloc”. Ho té molt clar, la fotografia tradicional no està renyida amb l'ús dels telèfons intel·ligents: “A mi em resulta molt pràctic usar el mòbil, m'ajuda a compondre. I té una gran qualitat. Mai resultarà una amenaça per als fotògrafs”.
Per a enguany ens explica que té molts projectes en ment, entre ells escriure un llibre sobre Buenos Aires secret, en el qual vol mostrar els interiors que no es coneixen de la seva ciutat natal. I qui sap, potser, fer a la fi aquesta trucada pendent a Annie Leibovitz.