8 places a Gràcia per a gaudir els 365 dies de l'any

De tots els barris de Barcelona, el de Gràcia és, segurament, el que compta amb una personalitat més pròpia, més genuïna i més diferenciada. Podríem escriure llargament sobre el seu enorme dinamisme comercial i la seva excel·lent vida cultural. I és que Gràcia compta amb cinemes, teatres, bars de tots els estils, restaurants de mil varietats diferents, botigues i comerços d'autor que difícilment podríem trobar en una altra zona de la ciutat…i places, moltes places a Gràcia. 

Elles són l'ànima del barri, el principal vestigi d'un passat gloriós. La majoria d'elles es van anar construint al llarg del segle XIX, a mesura que aquesta antiga vila independent s'anava urbanitzant. Aparentment inconnexes entre si i escampades de llarg a llarg del mapa, les places de Gràcia són de fàcil accés des de la Diagonal, Joanic, Fontana o Lesseps, i són ideals per a redescobrir i gaudir en un entretingut passeig pel barri antic. Al teu aire, en parella, en família o amb amics, Gràcia té places per a tots els públics. Les repassem!

Plaça del Diamant
Com a tantes altres places del barri, la del Diamant és un lloc ideal per a gaudir d'un afterwork a la sortida del treball o per a acostar-se el cap de setmana, en família o amb amics. El seu origen es remunta a la dècada de 1860, quan un regidor de Gràcia, joier de professió, va comprar el terreny. En el seu honor van nomenar les seves propietats amb diferents elements de joieria, sent batejat el lloc com la plaça del Diamant. Anys més tard, el lloc cobraria fama internacional per donar nom a la novel·la homònima escrita per Mercè Rodoreda des del seu exili francès. Una crònica fidel de la Barcelona de la postguerra i de la duresa que podia resultar la vida per a una dona en aquesta època tan terrible de la nostra història explicada a través dels ulls de Natàlia, sobrenomenada la Colometa. En homenatge a aquesta novel·la, l'escultor Xavier Medina-Campeny va dissenyar una estàtua que representa a la Colometa i els seus coloms i que presideix el lloc en l'actualitat.

Un altre dels elements indispensables per a entendre aquest període històric és el refugi antiaeri que es va construir sota la plaça davant els incessants bombardejos soferts durant la Guerra Civil. Unes obres de manteniment en 1992 van treure de l'oblit aquest laberint subterrani en el qual podien amagar-se més de 200 persones alhora. Després de ser restaurat, és un dels pocs refugis, dels més de 1.300 que es van construir a Barcelona, que es poden visitar.

Plaça del Sol
La plaça del Sol és una de les més antigues de la vila de Gràcia, ja que es va construir durant la primera meitat del segle XIX. Arquitectònicament, és una de les places més belles del districte, amb habitatges de l'època i alguns edificis modernistes. Potser per això, és també un dels llocs favorits dels veïns del barri, que aprofiten les seves terrasses i restaurants per a gaudir en família o amb amics. Un d'ells és el Cafè del Sol, lloc en el qual el temps es deté. Un altre dels recintes llegendaris de la plaça és el Sol Soler, en el qual es poden gaudir tapes i platerets de cuina de fusió.

Amb locals tan emblemàtics, la demanda del lloc supera amb escreix l'oferta disponible. És per això que d'un temps a ara els més joves han començat a gaudir del lloc a la seva manera, asseient-se en el sòl i gaudint d'un vermut alternatiu i omplint de vida la plaça. Davant l'ocurrència de la iniciativa, la concentració de gent ha anat en augment en els últims anys, i ha provocat les queixes dels veïns, pel soroll eixordador que generen la música i els centenars de converses que es duen a terme de manera simultània. És per això que l'ajuntament planeja construir un parc infantil amb el qual potenciar l'ús diürn de la plaça.

Plaça de la Revolució
La plaça de la Revolució és un altre d'aquests llocs que expliquen la història d'aquesta antiga vila independent de Barcelona. Construïda en el segle XIX, quan Gràcia era encara un poble, la plaça va ser batejada com a plaça d'Isabel II, en honor a la reina d'Espanya. No obstant això, després de la revolució que va posar fi al seu regnat, la plaça va passar a dir-se plaça de la Revolució de 1868, nom que va tornar a perdre durant la dictadura i que va aconseguir recuperar ja en democràcia.

De la plaça es poden destacar dos elements que justifiquen la visita al lloc. Un són les lletres escrites en el sòl de l'esplanada. Aparentment inconnexes, si les llegeixes de nord a sud, podràs llegir la paraula Revolució (escrita en català). L'altre és un refugi antiaeri de la Guerra Civil, quan Gràcia i els seus recintes fabrils es van convertir en un dels principals objectius de l'aviació feixista. La curiositat d'aquest recinte és que és d'accés lliure, sense haver de reservar entrada. Tan sols cal dirigir-se als conserges del pàrquing subterrani i demanar-los les claus.

Plaça de la Vila de Gràcia
D'Orient, de la Constitució o de Rius i Taulet són alguns dels noms que ha tingut aquesta plaça del districte de Gràcia fins que una consulta ciutadana va decidir rebatejar-la amb la seva denominació actual, la plaça de la Vila de Gràcia, per tenir allí la seu de l'Ajuntament en el districte. És per tant el centre neuràlgic del barri, al qual acudir a realitzar les principals gestions administratives i el lloc que els graciencs van triar per a immortalitzar la seva condició d'antiga vila independent.

Aquest passat es fa present encara a través d'alguns vestigis que han arribat fins als nostres dies. Alguns de gran riquesa visual que han aconseguit que el conjunt del recinte sigui inclòs en l'Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El primer d'ells és la mateixa seu municipal, un edifici de la segona meitat del segle XIX que va ser reformat a l'estil modernista per Francesc Berenguer Mestres, arquitecte municipal de la vila. Però si hi ha un element principal que entronca el recinte amb la història més gloriosa del barri és sens dubte el Campanar de Gràcia, que s'alça en el centre de la plaça. Es tracta d'una construcció realitzada entre 1862 i 1864 per Antoni Rovira i Trias i que està formada per una torre amb rellotge i una campana que va adquirir tints llegendaris durant la trucada Regirada de les Cinquenes, en la qual els graciencs es van revoltar contra l'ordre d'allistament forçós imposada per l'exèrcit espanyol a tots els joves del país.

Plaça del Raspall
Parlar de la plaça del Raspall és parlar de la Gràcia gitana que tanta riquesa cultural ha aportat al barri fins a donar-li aquest mestissatge d'ambients i tradicions que podem observar avui dia passejant pels seus carrers. La seva enorme proximitat, menys de 100 metres, amb la plaça del Poble Romaní ha fet que sovint els textos i les referències a una i una altra vagin de la mà i siguin considerades com una única unitat, ja que en tota aquesta part del barri de Gràcia es va concentrar la major comunitat gitana de Barcelona.

La seva residència durant tres segles els ha generat un fort sentiment de pertinença al barri, convertint-se en un dels seus actors culturals més significatius. Juntament amb les comunitats gitanes del Raval i d'Hostafrancs es disputen l'autoria i l'origen de la rumba catalana, un estil musical que s'ha perpetuat en el nostre folklore generació rere generació. El que és innegable és que en aquesta plaça van sonar els seus primers concordes, ja que a pocs metres, al carrer Fraternitat, naixia en 1925 Antonio González, "el pescadilla", considerat, al costat de Peret, com a autèntic creador d'un gènere que ja ha traspassat fronteres.

Plaça de la Virreina
Un dels primers llocs que el viatger es troba en arribar al barri de Gràcia gairebé sense voler, ja que s'accedeix des del metre de Fontana seguint el carrer Astúries. L'origen d'aquesta plaça es remunta a la fi del segle XVIII quan en el lloc hi havia una finca propietat del virrei espanyol al Perú, que va ser heretada per la seva vídua en morir est. Des de llavors, la zona va ser coneguda com "de la virreina", mantenint la seva denominació fins als nostres dies.

La plaça de la Virreina és un dels llocs preferits dels veïns, ja que troben en ell la tranquil·litat que els falta en altres places del barri. A l'ésser una zona 100% per als vianants, és ideal per a gaudir de la seva arquitectura i el seu ambient diàfan i esponjat des de qualsevol de les terrasses que garanteixen un temps de relax després de vagarejar per aquesta antiga vila independent. L'aspecte més característic de la plaça de la Virreina és l'església de Sant Joan, un discret temple de 1868 que ha sofert saquejos i incendis tant en la Setmana Tràgica de 1909 com en els primers compassos de la Guerra Civil, quan va ser devastada gairebé per complet. A aquests tràgics episodis va sobreviure una petitona capella subterrània, d'estil modernista i que recents estudis han atribuït a Antoni Gaudí.

Plaça de Rovira i Trias
No podia faltar en el barri de les places una dedicada al faedor d'aquestes, sorgides com a bolets en l'entramat de carrers estrets que conformaven l'antiga vila de Gràcia durant la segona meitat del segle XIX. Situada en la part alta de Gràcia, la plaça va ser dissenyada i urbanitzada en 1861 per Antoni Rovira i Trias, deixeble de Gaudí i un dels urbanistes més populars de la ciutat, autor de nombrosos edificis i construccions, com el mercat de la Concepció, el Born o el de Sant Antoni. Per tot això la plaça ho recorda, a més d'amb el seu nom, amb una escultura de bronze a grandària real en la qual es mostra també el disseny inicial de l'Eixample, que finalment es va adjudicar a Ildefons Cerdà.

Plaça del Nord
Com el seu propi nom indica, ens trobem davant una de les places més al nord de l'antiga vila de Gràcia, gairebé tocant ja a la travessera de Dalt. Allunyada de les habituals zones d'oci és una de les places més tranquil·les de la vila i conserva encara la fisonomia i l'autenticitat de les places de poble, a mig camí entre plaça i parc i envoltada d'arbres. La història de la plaça, i del barri en si, es fa present en la seu dels Lluïsos de Gràcia, una entitat social, cultural i esportiva encara existent i que es va crear en 1855 en el mateix lloc que avui ocupa. I és que la plaça ja existia per a llavors. Concretament des de 1851, quan els propietaris del terreny van encarregar la seva urbanització a l'arquitecte Antoni Rovira i Trias.