Museus petits i mitjans que fan de Barcelona una ciutat singular
Barcelona té un fort batec artístic. No podria ser d'una altra forma tractant-se de la ciutat en la qual van irradiar el seu talent tres dels creadors més importants del segle XX: Picasso, Miró i Dalí. Els dos primers compten amb museus monogràfics que exhibeixen algunes de les seves obres mestres. Els seus centres, de llarga trajectòria, són els més coneguts i visitats del ric teixit d'institucions artístiques d'aquesta capital mediterrània tan profundament lligada a la seva cultura de caràcter cosmopolita. El públic, tant el local com el forà, els té totalment integrats en els seus hàbits culturals. I el mateix ocorre en altres grans museus, com el d'art contemporani (MACBA) o el canònic de l'art català des de les seves arrels romàniques (MNAC), que l'assistència és també multitudinària.
Però lluny d'aquests equipaments top, les atraccions més populars d'una ciutat que el món mira i admira, existeix una altra Barcelona una miqueta secreta i, sobretot, molt singular amb una àmplia xarxa de petits o mitjos centres. O no tan lluny: la majoria estan situats als carrers més cèntrics i millor comunicades. No poden competir en quantitat, ni en fons ni en superfície de les seves seus. Els seus continguts i els seus continents són d'escala humana. Però sí que poden presumir d'excel·lència i de temperament propi. I del que no hi ha cap dubte que estan tremendament lluny és de l'enrenou que viuen, i de vegades pateixen, els museus estavella, amb les seves llargues cues i sales abarrotades.
Molts usuaris de museus valoren les entitats que fugen dels models uniformes i que cuiden les seves particularitats úniques i intransferibles. I és que les principals ciutats cada vegada s'assemblen més i això afecta l'ànima de les seves institucions artístiques, que es mimetitzen com un efecte més de la globalització. Més enllà dels imprescindibles que promocionen les guies oficials, a Barcelona l'oferta alternativa (alternativa, sí, però ni molt menys marginal) és especialment potent. Són llocs molt arrelats i amb encant que més que buscar-los cal voler trobar-los. No passen desapercebuts però els seus tresors estan molt més amagats. La recompensa és una experiència amb l'art més autèntica perquè no tenen el seu equivalent a cap altra ciutat.
De Warhol a l'Antic Egipte
Dalí no té museu a Barcelona i, per a major frustració, no és un artista molt present en les col·leccions públiques. Per submergir-se en el seu univers creatiu el millor és desplaçar-se al territori que ho va veure néixer, créixer i morir, en l’Empordà, a menys de dues hores de la capital. Però el geni surrealista sí que ha aconseguit infiltrar-se en la Fundació Suñol. Aquest centre situat en el número 98 de la via amb més solera i molt transitat de dia i de nit, el passeig de Gràcia, és un paradigma d'una manera de ser i fer molt català. El seu propietari, l'empresari Josep Suñol, exemplifica el lideratge cultural que ha exercit tradicionalment la societat civil per suplir manques de les seves institucons públiques. Durant molts anys Suñol va ser un mecenes en l'ombra. Gràcies a la seva relació amb el galerista madrileny Fernando Vijande, l’introductor de les avantguardes a Espanya en els anys setanta, va reunir una col·lecció de més de 1.200 obres de l'agitat segle XX, fonamentalment d'art espanyol però amb centelleigs magnífics d'art de la resta d'Europa i nord-americà. Dalí, sí. I Picasso i Miró, també. I Warhol, Man Ray, Alexander Calder, Richard Avedon, Giacomo Balla, Jean Arp, Alberto Giacometti... Una nòmina de luxe.
Durant dècades, la col·lecció d'art contemporani de Josep Suñol va ser la més consistent en mans privades de tot l'Estat espanyol. Potser encara ho segueix sent. Però no va ser fins al 2007 que es va decidir a obrir-la al públic. Li va costar fer el pas per la seva personalitat, d'una discreció extrema. Tampoc li servia qualsevol local per lluir-la. Un fons d'art fet a partir de pulsions d'amistat i d'amor havia de ser acollit amb el mateix sentiment. Al final va optar per rehabilitar la finca on ell mateix es va criar. Un immoble modernista, és clar. Aquest ambient domèstic és el seu punt fort. Perquè aquí tot transcorre en la intimitat.
La Fundació Suñol desplega una programació d'exposicions i activitats que difonen els artistes i les mirades de la seva col·lecció. A més, es perllonga en un espai annex, el Nivell Zero, amb entrada independent pel carrer Rosselló, dins del qual propaga projectes artístics més arriscats per a un públic exigent amb les últimes tendències de la creació actual.
Sense abandonar el passeig de Gràcia podem fer un llarg viatge en el temps que ens traslladarà a l'art de fa més de 5.000 anys. De nou ens trobem amb una Barcelona que s'ha fet a partir d'una obstinació personal, sense l'ajuda de cap poder polític, força militar o fortuna aristocràtica, per ajuntar signes de les civilitzacions més remotes que van asseure les bases de la nostra cultura. En aquest cas parlem del Museu Egipci impulsat per un altre empresari, Jordi Clos. Un altre malalt del col·leccionisme. La seva passió es concentra al carrer València, 284, a tocar del bell passeig. Clos va començar mostrant les seves peces arqueològiques al seu hotel insígnia, el Claris, a principis dels anys noranta. En el 1994 va obrir un primer museu de dimensions modestes en la Rambla de Catalunya i, finalment, en el 2000 es va mudar a les actuals instal·lacions, molt més àmplies per albergar els seus extensos fons, integrats per més de 1.300 obres.
Clos, d'origen humil, somiava a ser l'Indiana Jones espanyol. I ho ha aconseguit amb escreix. No és solament un linx rastrejant al mercat de les subhastes peces que han tingut propietaris d'allò més selectes, des de princeses fins a diabòlics expoliadors, entre ells algun que un altre nazi, sinó que també participa en campanyes d'excavacions a la terra del Nil. En el seu museu, que no té rèplica en la península Ibèrica i és reconegut en tota Europa, es presenten joies que es disputarien tot un Louvre o un British. Com per exemple la mòmia de la Dama de Kemet, coberta amb un sensual retrat (real, tal com han resolt les recerques científiques) d'aquesta jove morta en els últims temps de la dominació romana de l'imperi egipci. Un món que es va desmembrar en el sentit més literal de la paraula: les seves relíquies van acabar disperses per mig planeta. I reunificar-les és justament un dels estímuls del Jordi Clos col·leccionista. La millor prova d'això és la reconstrucció que ha promogut de la tomba de Iny, un funcionari de la sisena dinastia que va arribar a servir fins a tres faraons. La capella funerària d'aquest personatge real va ser saquejada i dividida en molts fragments que el mecenes barceloní ha anat identificant i recuperant al llarg de molts anys.
Pell modernista
El cas de Josep Suñol no és una excepció. La ruta pels museus més entranyables de la ciutat ens condueix fins a l'interior d'antigues residències de la burgesia barcelonina que a la fi del segle XIX i principis del segle XX es va aliar amb l'estètica modernista per divulgar la seva manera de veure i d'estar al món. Un modernisme que una vegada més redueixen a la mínima expressió els fullets turístics. En el passeig de Gràcia (seguim aquí, sí) no solament enlluernen La Pedrera i la Casa Batlló, dues de les icones de Gaudí. Al proper carrer Diputació, 250, s'alça un edifici amb una façana més aviat discreta encara que amb uns ulls sensibles es detecten mil i un detalls emocionants. És la Casa Garriga Nogués que Enric Sagnier va construir per a una acabalada família de banquers. Quan va perdre el seu ús residencial va passar a tenir múltiples ocupacions no sempre respectuoses amb el seu extraordinari patrimoni, fins que en el 2008 va ser rescatada (es va fer una restauració miraculosa) i reconvertida en un espai per a l'art. Primer per a l'art d'una col·lecció privada pionera de Barcelona, la de l'industrial i pilot de Fórmula 1 Francisco Godia que va heretar la seva filla Liliana. Aquest projecte va finalitzar en el 2015, però va ser rellevat immediatament per un altre: el de la Fundación Mapfre.
L'entitat madrilenya ha omplert un buit en el mapa cultural de Barcelona amb una programació que té dues puntales: la pintura i la fotografia de signatures universals. Teles i instantànies cobren una nova vida i llancen nous missatges coquetejant amb uns elements arquitectònics i decoratius molt especials que gens tenen a veure amb les atmosferes asèptiques dels grans museus. Amb ornaments com la solemne escalinata de marbre del vestíbul o el conjunt de vitralls que doten de llum i color les diferents estades no es veuen igual els obres d'art. No hi ha més que comprovar-ho.
En la Fundació Antoni Tàpies la pell modernista de naturalesa industrial acull una de les manifestacions artístiques més sòlides del panorama català de la segona meitat del segle XX. Tàpies, l'artista espanyol més internacional després de Picasso, Miró i Dalí, va escollir per al seu museu la primitiva editorial Montaner i Simón que Lluís Domènech i Montaner, mestre de Gaudí, va gestar en 1880 en el despertar d'aquest nou llenguatge arquitectònic. Tàpies va entendre perfectament que el diàleg entre el vell i el nou és transformador. No solament va omplir les parets amb les seves famoses obres matèriques, sinó que va intervenir en el terrat de l'edifici per atorgar-li una altra capa de significat. En el més alt de la finca va instal·lar l'escultura Núvol i cadira, símbol d'una Barcelona que mai ha renunciat als seus somnis, per inassolibles que semblin.
La Fundació Tàpies es va inaugurar en el 1990 i es reinaugurà, després d'una meticulosa reforma, vint anys després amb el Núvol i cadira reforçat amb un segon manifest de modernitat: l'escultura de mig format Mitjó, que s'imposa en la seva terrassa. En aquest centre situat al carrer Aragó, 225 (sí, en la cantonada amb el passeig de Gràcia) s'exhibeix l'art de l'artista que li va donar sentit en harmonia amb les mostres temporals que s'organitzen per abordar l'aposta multidisciplinària de la creació artística contemporània.
Un llegat que va poder desaparèixer
Encara que avui ens costi creure, el modernisme no sempre va ser benvolgut. En realitat, va estar dècades oblidat i va sofrir denigracions fins als anys setanta. Durant aquest període de maltractaments, conscients i inconscients, els antiquaris Fernando Pinós i María Guirao feien batudes en els contenidors d'escombraries i d'enderrocs dels enderrocaments a la recerca de mobles i objectes d'aquest estil que els hereus de la decadent burgesia ja no volien per res. A alguns altres dels seus descendents els van comprar a preu de ganga aquell univers ornamental que havia acompanyat i embellit les seves vides quotidianes. Amb tot aquest llegat que al cap de poc temps va començar a revaloritzar-se van crear en el 2010 el Museu del Modernisme, en un immoble del carrer Balmes, 48 que, lògicament, és de l'època (ho va dissenyar Enric Sagnier).
A més d'una esplèndida col·lecció de pintura i d'escultura, amb Ramon Casas i Santiago Rusiñol al capdavant, en aquest museu es preserven alguns dels interiors més espectaculars fabricats pels virtuosos artesans modernistes per a les elits de la puixant ciutat. Meravelles que van estar a punt de desaparèixer quan van ser expulsades de palauets tan exquisits com la Casa Felip, la Casa Batlló o la Casa Garriga Nogués.
No ens hem mogut del passeig de Gràcia i els seus limítrofs. Però Barcelona segueix sent un mocador si el passejant ingressa en el seu casc vell. En la trama històrica coexisteixen espais artístics fascinants que les masses de turistes gairebé mai inclouen en els seus circuits. Un dels de més recent aparició és la Fundació Foto Colectania, que en el 2017 va deixar el seu local de Sant Gervasi per una seu del Born que també està impregnada de memòria. És un antic establiment de principi de segle que venia articles de guarnicioneria. Avui en aquesta tenda cavalquen projectes fotogràfics d'una altíssima qualitat. Aliada amb les expressions artístiques, Barcelona és una ciutat que es reinventa constantment sense renunciar al seu passat.
