Antoni Bernad: “El més important per tenir una foto 10 és comptar amb la llum apropiada”

Pioner, autodidacta, perfeccionista… Aquests són alguns dels trets professionals d'Antoni Bernad (Barcelona, 1944) fotògraf de moda i retratista entre uns altres de personalitats de la talla de Salvador Dalí, Joan Brossa, Teresa Gimpera, Mercè Rodoreda, Bigas Lluna, Josep Guinovart, Antoni Tàpies, Artur Mas o Pasqual Maragall, fugint de la frivolitat i tractant amb igual respecte a artistes, polítics, intel·lectuals i models.

La seva primera sessió de moda va ser per a la revista Telva en 1966. Des de llavors, més de 50 anys de professió i obres publicades a tot el món li han valgut un reconeixement internacional, tant del sector com dels fotografiats. Fins al 26 d'agost, el Palau Robert li dedica una exposició retrospectiva amb un conjunt de fotografies sense ordre cronològic, que posa de manifest, a través de centenars d'imatges, el segell perfeccionista que caracteritza a l'autor. 

Segell que es percep també en veure-ho passar a l'altre costat de l'objectiu per a aquesta entrevista, en la qual descobrim no solament un creatiu, sinó també un comunicador innat que sap guanyar-se als artistes a força de somriures, lloances i convèncer-los que el treball sempre quedava genial.

Antoni, què li va portar a interessar-se pel món de la fotografia?
Va ser a través de les revistes. Jo era dissenyador gràfic i treballava en empreses de publicitat. A més, vaig tenir la sort que a la meva casa entressin molt bones revistes i vaig quedar fascinat pel rigor, la serietat i el bon gust. Jo pensava “com m'agradaria fer això”. Com en les agències de publicitat treballaven molts fotògrafs fixos, també vaig aprendre d'ells i els preguntava sempre. Llavors, els caps de setmana amb les meves amigues i germanes jo assajava i intentava fer les fotos que veia en les revistes bones. Vaig lluitar moltíssim, perquè no tenia ocasió d'anar a una escola, ja que havia d'anar a Suïssa o a Anglaterra. Em vaig haver de conformar a experimentar i suar moltíssim perquè no sabia com revelar, ni a quina temperatura anaven les coses. De vegades em quedava molt bé i de vegades molt mal. Llavors, vaig guanyar el primer premi d'un concurs de cinema de moda i vaig guanyar molts diners amb el qual vaig poder anar a Paris. El meu somni i la meva meta eren aprendre allí amb algun fotògraf. En aquell temps es va posar de moda l'ús del flaix i jo posava diversos focus i uns difusors que generaven la mateixa sensació, encara que jo ni tan sols havia vist mai un paraigua d'aquests. 

Tinc una anècdota interessant. Hi havia fotògrafs que també eren artistes, amb la qual cosa això era una cosa diferent i ells em van proposar muntar un servei de fotografia. Em van dir: “Nosaltres fem les fotos i tu les signatures”. Em vaig quedar horroritzat. Em vaig quedar mort, perquè eren el director d'art d'una revista i un altre fotògraf egipci. Vaig dir que no, però després vaig pensar que havia d'haver acceptat per veure com treballaven ells. Va ser alguna cosa molt perversa. 

De què forma un fotògraf podia guanyar-se la vida en aquest moment sense experiència i a la seva curta edat?
La veritat és que vaig tenir una mica de sort. Anava cridant a moltes portes, però seguia passant molta gana, perquè tampoc podia gastar molt. Fins que em va cridar, en 1967, un empresari de Barcelona i em va oferir que creés una campanya publicitària.

Quantes fotos calcula que ha fet en tota la seva vida?
Uffff, és impossible calcular, sobretot perquè avui es fan digitals. 

A quants famosos va retratar al llarg de la seva carrera?
A uns quants. El meu favorit va ser Manolo Blahnik, perquè gaudeix quan li fas fotos. I quan una persona es lliura i hi ha una afinitat, hi ha una comunió i és molt agradable. I de dones, la meva favorita és Laura Ponte, però sense desmerèixer a les altres. Ocorre que ella em va donar l'oportunitat que tots els meus somnis, els meus anhels, les meves preferències, ella me'ls realitzava. Buscava la meva perfecció de dona. Llavors, amb ella vaig fer quantitat de personatges: cantants, òpera, pintors, actrius, etc. 

Creu que a través d'un retrat es pot arribar a conèixer a una persona?
Sí. Per exemple es coneix la timidesa en polítics que he fotografiat. 

A quina personalitat li va costar retratar més?
A vàries. Sobretot quan la gent està malalta. Llavors, és molt difícil perquè estan com espantades. És que és el que no entén la gent, que una model és idènticament trencadissa que una persona major per defectes corporals. 

Alguna vegada ha rebut alguna queixa d'algun fotografiat per com ho ha captat?
Sí. Bastant. Moltes vegades. Sobretot els intel·lectuals. Per exemple, l'any 1975 que va morir el dictador Franco, vaig començar a retratar gent que havien estat en l'exili. Llavors, la gent gran tenia un concepte de fotografia molt diferent del meu i aquella estètica a ells els molestava molt. Segurament no entenien i creien que era un desastre o em demanaven repetir-ho. Els més joves em deien: “és la foto més lletja que m'han fet en la meva vida”.

Quin ha estat la seva localització favorita? Preferia interior o exterior?
En interior pots dominar la llum més fàcilment. En exterior, la veritat és que de vegades desitjaries que un gegant et tapés una mica. Però el més important és que si tu estàs fent fotos a una persona i la llum no és bona, no disparis perquè el més important és la llum apropiada perquè la foto sigui un 10. 

En els seus inicis veia una Espanya grisa, com la veu actualment?
Diguem que ha millorat. Seria ridícul dir que no. El que ocorre és que hi ha costums molt difícils d'erradicar, hi ha defectes que no han evolucionat a millor. 

Què va suposar per a vostè el canvi d'analògic al digital?

Un canvi molt dolent. Em posava molt nerviós que tots volguessin veure a l'instant com havia quedat la foto. I això no és a la primera o a la segona, és un treball complex. El pitjor és que la gent opinava i deien: “ja la tens”

D'on creu que ens arriba ara el color i la llum que va detectar en les revistes estrangeres al seu moment?
Jo crec que hi ha un país que sempre ha estat líder en tot això. És Anglaterra. A mi tot l'anglès em deixa mort! 

Creu que la fotografia té una bona salut en la cultura barcelonina?
Sincerament crec que sí. Hi ha molts bons fotògrafs!