Llosetes made in Barcelona
Encara que arquitectònicament Barcelona sigui una ciutat que es gaudeix mirant cap amunt, avui ens detindrem a contemplar el sòl de les voreres. En la majoria de carrers de la nostra ciutat observarem una petita lloseta o rajola quadrada amb una flor gravada en relleu negatiu. Normal, veritat? I si us diguéssim que aquesta típica lloseta de formigó és un més dels regals que ens ha llegat el Modernisme? Tampoc es tracta ara de deixar de trepitjar o de fer-nos selfies amb cadascuna de les rajoles que anem trobant al nostre pas. Però si dediquem posts a tots aquells elements genuïns de la nostra ciutat, és just que ho fem també amb el panot o flor de Barcelona.
Per entendre el seu origen cal remuntar-se fins a finals del segle XIX. Amb la caiguda de les muralles va començar la urbanització de l'actual Eixample, que es va dur a terme de forma desordenada, ja que cada veí era responsable de pavimentar els 2,5 metres que tenia just davant de la seva casa. Per a això, solament es podia utilitzar els materials que autoritzava l'ajuntament: asfalt, pedra natural o ciment, segons apunta Danae Esparza, dissenyadora industrial en la seva tesina “El model de Barcelona d'espai públic i disseny urbà”. D'aquesta forma, la pavimentació va ser tan caòtica que Barcelona estava plena de fang, passant a ser coneguda en les revistes satíriques de l'època com a Ca Fanga.
Davant aquesta situació, enrajolar el sòl va passar a ser la millor solució. En 1906 es van arribar a estandarditzar cinc models de lloseta: el de flor, el de calavera, el de cercles concèntrics, el de quatre pastilles amb quatre cercles i, finalment, el de quatre pastilles, encara que finalment el més recurrent i simbòlic de la nostra ciutat ha acabat sent el panot de flor, una peça de formigó de 20 x 20 cm que actualment ocupa uns cinc milions de metres quadrats del sòl barceloní.
Encara que amb la mateixa Esparza com a veu discordant, el disseny tan característic del panot ha estat sempre atribuït a l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, ja que el dibuix coincideix amb el de les lloses que adornen el vestíbul de la Casa Amatller, també dissenyada per ell.
Lloseta Gaudí: 6 costats per formar un mosaic infinit
En l'exterior de l'immoble, un altre tipus de lloseta s'estén per tot el Passeig de Gràcia. És la lloseta Gaudí, que com indica el seu nom va ser dissenyada per Antonio Gaudí, convertint-se en la seva obra no arquitectònica més famosa, que fins i tot ha estat exposada en el MoMA de Nova York. La principal peculiaritat d'aquest disseny és que és hexagonal, trencant amb la tradició existent fins al moment de fer llosetes quadrades. La decoració de la rajola està dissenyada amb motius marins, que solament arriben a apreciar-se si a una lloseta central se li agreguen altres sis al voltant. Solament així podrem veure que es tracten d'un caragol de mar, un estel de mar i una alga. Si seguim encaixant peces corresponents en els costats de cadascuna de les llosetes, observarem que el sòl del passeig de Gràcia es converteix en un mosaic infinit. Quant a la seva temàtica marina es deu al fet que en principi va ser dissenyada per pavimentar la Casa Batlló, en la qual el mar i l'aigua es fa omnipresent pis a pis, encara que finalment acabés utilitzant-se en el sòl de la Pedrera.
Com a dada curiosa cal destacar que l'empresa Escofet 1886 SA, va ser l'encarregada de fabricar dita pavimentada ja en 1906 i la que s'ha encarregat de les seves posteriors substitucions quan hi ha hagut obres o reformes a la zona, ja que conserven, entre altres materials de l'època, el motlle metàl·lic realitzat a partir de l'original en cera que Gaudí 'va modelar amb les seves pròpies mans', o això almenys és el que afirmen. Sigui cert o no, el llegat del geni de Reus va molt més enllà de les seves obres cims, un llegat que és fàcilment identificable a Barcelona. Encara que aquest tema dóna per un altre post.
