Silvia Omedes: "Una bona fotografia informa, emociona i, si és fotoperiodisme, ens interroga"
Fotografia:Imma Cortés
Des de 2001, Photographic Social Vision (PSV) va néixer per divulgar i potenciar el valor social de la fotografia documental i el fotoperiodisme. Silvia Omedes, fundadora i directora des dels seus inicis, ens parla de fotoperiodisme en general i de dos dels seus projectes més emblemàtics: World Press Photo (WPP) a Barcelona i el festival DOCfield.
Per què et vas decantar per la fotografia?
La meva mare era fotògrafa. Per a mi fer fotos i que es fotografiés tot a la meva al voltant era normal, la meva educació va ser fonamentalment visual per influència de la meva mare. A més, vaig estudiar història de l'art i a la universitat em van ajudar a analitzar a fons les imatges. Però sempre em va interessar moltíssim el cinema i la fotografia. Però la Universitat de Barcelona no oferia cursos entorn de la fotografia i llavors vaig fer un curs a Estats Units, on vaig acabar la carrera especialitzant-me en aquesta disciplina.
Va ser a EUA on vas descobrir la gestió cultural?
Jo volia ser fotògrafa, però vaig tenir l'oportunitat d'entrar a treballar en el Guggenheim de Nova York com a coordinadora d'exposicions i vaig descobrir el poder de la gestió cultural. D'alguna manera la meva carrera ha sumat la meva sensibilitat fotogràfica amb la gestió cultural.
Quan vas decidir abandonar l'àmbit del reportatge fotogràfic?
Quan vaig tornar a Barcelona vaig intentar treballar de fotògrafa i publicar els reportatges que a mi m'interessaven, però em vaig trobar que no hi havia ningú que els comprés. Vaig fer un postgrau de fotoperiodisme a la Universitat Autònoma i em vaig adonar que el fotoperiodisme com a sector estava molt maltractat i no tenia el reconeixement social que mereixia. I a més a Barcelona no existia una plataforma de suport al fotoperiodista, de manera que vaig decidir crear-la.
Així va néixer Photographic Social Vision?
Efectivament. I també arran de participar en un congrés del tercer sector on totes les ONG de manera unànime deien que invertien els diners dels seus socis en projectes de desenvolupament i que a final d'any no tenien mai pressupost per comunicar-los. En conseqüència, sempre feien les fotografies logistes i voluntaris que no tenen formació visual i fan fotografies sense qualitat. Però per comunicar és necessari treballar amb fotògrafs professionals, especialment a Àfrica, on en cas contrari el resultat ha estat l'ús abusiu de fotos amb gran angular de nens africans amb mocs penjant i mosques en la cara. Aquest tipus d'imatge no ajuda a conscienciar a la societat del que és realment Àfrica. Reforcen la imatge paternalista i el sentiment de superioritat sobre els africans, i si hem de conèixer el continent africà, les seves riqueses i els seus grans matisos, és molt millor que qui ens ho expliqui sigui un professional.
Vau començar per tant ajudant a les ONG
Comencem la fundació posant en contacte fotògrafs amb les ONG. Les ONG aconseguien un material molt més didàctic, profund i respectuós. I els fotògrafs tenien una exposició al final del viatge que els donava visibilitat. Així treballem durant diversos anys.
Sempre hi ha un projecte que marca la diferència. Quin va ser el vostre?
El projecte de recerca per a la fundació Vicki Bernadet. Vam estar investigant durant un any els abusos sexuals a menors. Vam produir un treball periodístic a fons que ens van publicar en el Magazine de La Vanguardia. Tant la fundació Vicki Bernadet, com nosaltres, com La Vanguardia comprovem amb satisfacció com un bon reportatge havia aconseguit sensibilitzar, conscienciar i aportar visibilitat a una problemàtica social silenciada i estigmatitzada. A partir d'aquí vam produir i recolzem reportatges per altres ONG a Algèria, Bòsnia, Guatemala etc., que els han permès tenir un bon narrador visual de les seves activitats, perquè un fotògraf és fonamentalment un narrador visual.
La fotografia és la millor eina per a la denúncia social?
És una eina molt poderosa. Si està ben feta i connecta amb l'audiència té un poder de sensibilització increïble. És un llenguatge universal. Moltes vegades no fa falta un peu de foto per connectar amb el públic, sigui de l'origen i condició que sigui. És un llenguatge molt ric, amb molts matisos, molts nivells de lectura, i que té la capacitat de provocar emocions. Una bona fotografia informa, emociona i, si és fotoperiodisme, ens interroga. Per tant, és una eina que, avui dia, tot el que treballi en comunicació hauria d'entendre i dominar.
Un fotògraf és fonamentalment un narrador visual.
- Silvia Omedes | Fundadora de Photographic Social Vision
Des de 2005 sou partners del WORLD PRESS PHOTO, quin tipus de col·laboració teniu?
Des que fonguem PSV ja teníem com a exemple aquesta fundació holandesa que des de 1955 exerceix una tasca de reivindicació i reconeixement del fotoperiodisme. Ells ho fan a través d'un concurs i ens va semblar el més natural proposar-los portar les millors fotografies del concurs a Barcelona en format expositiu. Fa 13 anys els vam proposar que Barcelona fos una seu del World Press Photo, van accedir i des de llavors som partners. Hem aprofitat aquesta exposició tan poderosa i que representa el millor fotoperiodisme del món per ser un canal de difusió de notícies que la majoria de la premsa espanyola no pública: el 90% d'aquestes fotografies guanyadores no han estat publicades. Per a l'audiència de Barcelona és una oportunitat única de conèixer històries, contextos i temes que d'una altra manera no coneixerien.
Fotografies: Tash McCammon
El 90% d'aquestes fotografies guanyadores no han estat publicades.
- Silvia Omedes | Fundadora de Photographic Social Vision
En 2013, vau escollir la imatge del torero Juan José Padilla com a cartell de WPP de Barcelona. Com vau viure la polèmica que es va generar?
Ens va sorprendre molt que des de les institucions no s'entengués aquesta fotografia com una foto guanyadora. La ciutat va preferir que no la utilitzéssim en les banderoles del carrer, però la resta de la campanya va seguir amb la imatge original. És una imatge molt impactant d'un torero mirant a càmera amb la montera torta, paràlisi facial, un ull ferit tapat amb un pegat tipus pirata i els dits de la mà amb tiretes. Per a nosaltres, que estàvem en plena crisi econòmica, era la imatge d'un ésser humà enfrontant-se al seu futur i als seus reptes. Fruit d'aquesta controvèrsia en un moment políticament tibant entre Barcelona i Madrid perquè Barcelona es declarava anti taurina i Madrid pro tauromàquia, ens va donar una publicitat extra amb la qual no explicàvem. Fins al punt que 15 dies abans d'inaugurar teníem una cua llarguíssima de persones que volien venir a veure la fotografia del torero. No va ser fàcil de gestionar perquè aquí, desgraciadament, cultura i identitat política estan molt barrejades. Nosaltres defensem el fotoperiodisme i aquesta fotografia està feta per un dels grans exponents del fotoperiodisme d'aquest país que és Daniel Ochoa de Olza. Per a nosaltres era molt important difondre el seu treball.
Com s'escullen les fotografies de l'exposició?
Les fotografies que integren l'exposició són les guanyadores del concurs i són les mateixes a Barcelona, Madrid o Nova York. Sí tenim potestat de triar amb quina fotografia fem la campanya de comunicació i cada any intentem donar visibilitat a les fotografies d'autors nacionals guanyadors perquè som una plataforma de suport i l'exposició una gran finestra perquè la gent conegui als nostres autors.
Aquest any ha guanyat la foto de l'assassinat de l'ambaixador de Rússia a Turquia. Què creïs que ha volgut reconèixer amb aquest premi el jurat?
Sobretot, el treball del fotògraf d'agència, que fins i tot en un context tan perillós com un espai tancat amb un terrorista assassinant a un polític important, es va mantenir serè documentant la situació i arriscant la seva vida, fent a més fotos informatives i d'una gran força gràfica del que allí va ocórrer.
Quina foto t'agradaria que guanyés el WPP?
Una foto feta per una dona. Només el 15 % dels fotoperiodistes internacionals són dones. I quan analitzem el treball de les dones, ens adonem que la seva mirada cap al món és molt diferent de la dels homes. M'agradaria que s'equilibrés la balança entre gèneres. Cal intentar que aquest 15% de dones professionals també tingui visibilitat. Tenim una visió del món, sobretot al segle XX, basada en les fotografies d'ells, que s'han centrat en conflictes o a l'espai públic o esdeveniments polítics i geoestratègics. Les dones trien temes més íntims, domèstics, es fixen en les relacions entre persones, comunitats. Si la nostra mirada s'hagués nodrit també d'imatges i històries fetes per fotoperiodistes dones, no tindríem una visió tan depriment del món.
Només el 15% dels fotoperiodistes internacionals són dones.
- Silvia Omedes | World Press Photo
Un altre dels vostres projectes és el Festival DOCfield. Com neix i què pretén?
Neix fruit de l'antic director del CCCB, Josep Ramoneda, que després d'albergar tants anys el WPP i comprovar com el fotoperiodisme acostava al CCCB un públic que mai abans hagués entrat, i em diu “Silvia, vull més fotoperiodisme”. La llavor va ser una petita exposició que es deia “Més fotoperiodisme” en el CCCB i que hagués pogut seguir anys. Però en canviar l'adreça de la institució, ens van deixar sense sala per exposar quan ja teníem les fotografies produïdes i vam haver de recol·locar en dos mesos 5 exposicions en diferents llocs de Barcelona, la qual cosa va generar de forma natural una ruta. Cinc anys més tard s'ha convertit en un Festival-Ciutat que uneix diferents seus culturals: museus, centres cívics, galeries privades, centres culturals etc. Tots s'uneixen en un moment concret de l'any per exposar fotografia documental i ens permet veure treballs complets. El WPP ofereix petits exemples de reportatges que en realitat són més llargs. Ens feia molta il·lusió que la ciutat pogués accedir als reportatges complets i que els fotògrafs poguessin veure el seu treball íntegre exposat.
Fotografies: Oscar Ciutat
En què consistirà el DOCfield 17?
S'inaugurarà el 19 d'octubre i el tema és El viatge, que suggereix molts altres subtemes, però ens centrarem en migracions i refugiats, i en el fenomen del turisme. Són temes fonamentals per a Barcelona que ens han sol·licitat molts ciutadans i sobre els quals hem de reflexionar. Estem buscant continguts que qüestionin a l'espectador sobre la mobilitat humana en totes les seves formes: el turisme, sobre la ciutat-desitjo, sobre la transformació del paisatge humà de la ciutat d'avui respecte del de fa 100 anys, sobre quins són les motivacions per viatjar, no només com a turista sinó com a migrant, quines trobades i desacords comporta el viatge etc. Tenim moltes ganes que la ciutat se sumeix a aquesta reflexió i se senti estimulada a través de la Ruta d'exposicions DOCfield a fer-li un volt a aquestes realitats.
Consideres que estem davant la fi del fotoperiodisme?
Molts pensen que el fotoperiodisme està mort, però jo opino al contrari que no pot estar en millor forma. Els fotògrafs desenvolupen noves fórmules visuals, busquen i localitzen les seves audiències i desenvolupen els seus projectes tenint en compte els canals per arribar a elles. El que està en crisi són els suports tradicionals: els mitjans de comunicació en paper. Però tenim exemples brillantíssims com el New York Times, que ha pogut adaptar els seus continguts a l'era digital a través d'Internet sense perdre qualitat en els seus continguts i que està consolidant una audiència mundial importantíssima. Però a nivell estatal, no veig clar cap a on va la premsa en paper i la digital. Tenir bones estratègies digitals és clau per al futur.
L'eina és el de menys. L'important és la intenció, la mirada, l'objectiu, el professional que es documenta i corrobora les fonts per fer una bona història.
- Silvia Omedes | DOCfield
Creus que el mòbil pot arribar a substituir al fotoperiodisme i els fotoperiodistes?
No, perquè estem confonent eines amb autors. L'important del fotoperiodisme és que hi hagi una mirada entrenada per fer un bon relat visual. Un bon fotògraf farà un gran treball amb l'eina que li faci mancada. Les xarxes estan plenes de fotografia amateur feta amb telèfons, i els fotògrafs també els utilitzen, però per a treballs professionals amb mirada professional. L'eina en realitat és el de menys. L'important és la intenció, la mirada, l'objectiu d'un projecte, el professional que es documenta i corrobora les fonts per fer una bona història o projecte. És molt diferent l'ús personal d'un amateur que documenta la seva vida personal i publica les seves selfies.
