Álvaro Colomer, un escriptor sense pàtria per Daniel Vázquez Sallés

Nascut a Barcelona en 1973, Álvaro Colomer és un escriptor i periodista tot terreny.  Com a periodista ha estat col·laborador i col·labora en "El Mundo" i "La Vanguardia'" així com en altres mitjans com Yo Dona, Cultura/s, Mercurio, Primera Línea, Cadena Ser o Ajoblanco. En els últims anys ha destacat com a cronista cultural.

Com a escriptor ha conreat la ficció i l'assaig amb un gran èxit entre la crítica i el públic. Entre les seves novel·les destaquen “Los bosques de Upsala”, l'última obra d'una trilogia en la qual s'analitza en primera persona el fenomen de la mort i el suïcidi, i “Aunque caminen por el Valle de la Muerte", novel·la que reconstrueix la 'Batalla de Najaf', un dels combats més importants de quants va lliurar l'exèrcit espanyol durant la invasió de l'Iraq.

Com a escriptor de novel·la juvenil, acaba de guanyar la trenta-cinquena edició del Premi Jaén de Narrativa Juvenil amb l'obra “Ahora llega el silencio”.

En la taula d'un bar del Carrer Compte Urgell, un te vermell, una aigua sense gas i dos cigarrets fumejants en el cendrer.

Quina és la Barcelona de la teva infància?

Jo sóc nascut en les Corts, prop del Camp del Barça i gairebé a la frontera amb l’Hospitalet, però educat a la Bonanova, en l'Escola Pia de Sarrià. En aquella època les Corts era un barri més popular, molt més que ara, que sembla una extensió de Pedralbes. Quan jo era nen, en estar la meva casa tan prop d'Hospitalet, m'horroritzava que pensessin que jo no era un barceloní de pura raça. Coses de la infantesa.

Però quant a la teva educació et reconeixes més com un noi de la zona alta

De fet, els records lúdics de la meva adolescència estan situats en bars com el Pippermint, o en locals emblemàtics com el UP&DOWN. I al meu pesar, perquè jo estava molt en contra de tot el que feia olor de pijerío. La mort del meu pare quan jo tenia 13 anys va canviar moltes coses, però a pesar la tragèdia, els amics que arrossego des de la meva primera joventut són de la zona alta.

Què va suposar la mort del teu pare?

Un cataclisme emocional, és clar, i també econòmic. El meu pare havia heretat una empresa de plàstics i vivíem molt bé, però al dia. A l'ésser una família que depenia enterament dels diners que guanyava ell, va succeir l'inexorable: mort el gos, morta la ràbia. Amb la desaparició del meu pare em vaig adonar que jo no pertanyia ni social ni econòmicament al sector social en el qual m'havia educat.

Vas haver de canviar d'escola?

No, perquè en aquest col·legi hi havia un conveni que deia que, si a un dels seus membres li ocorria una desgràcia com la meva, els altres pares havien d'assumir el cost de l'educació de l'alumne orfe. Per això la meva mare em va dir: aquí, a aprovar-ho tot fins a COU i no et vinguis amb ximpleries. Per descomptat, em vaig posar a estudiar com un boig.

Els vaivens de la vida, estar sempre en terra de ningú, van fer que l'adolescent Colomer acabés vivint en el pis que tenia l'avi al carrer Mandri.

Imagina't. Al final, per motius de salut, el meu avi es va anar a viure amb la meva mare i van deixar que em quedés només amb 18 anys en una casa de renda antiga amb la condició que no s'assabentés el propietari. De dia treballava a la botiga Levis i de nit… les festes van acabar per delatar-me i em vaig veure obligat a abandonar el pis.

Estudis de filosofia, escriptures iniciàtiques i els seus primers primers passos com a periodista en la revista Ajoblanco dirigida per l'ínclit Pepe Ribas.

Treballava gratis, per descomptat, teclejant textos, i tot el que em manessin. Després d'una experiència a Anglaterra, vaig aconseguir incorporar-me al grup Z com a periodista tot terreny. Un dia estava al Bagdad, un altre al Tibidabo parlant del tren de la bruixa. La revista Interviú, en canvi, sí que em demanava reportatges potents aprofitant la meva edat perquè fes molta nit i tot el que significa la nocturnitat. Encara que, si sóc sincer, sempre m'han quedat les ganes de fer reportatges sobre la història de Barcelona, però mai vaig trobar el buit.

En els teus llibres, en les teves novel·les, Barcelona mai ha tingut un protagonisme singular.

Mai. Fins i tot en la novel·la Los Bosques de Upsala, en la qual la petjada de Barcelona continua silenciosa el transcurs de la narració, la ciutat s'esmenta molt tangencialment. Alguna cosa que ocorre en totes les meves novel·les urbanes. 

Series un altre escriptor si haguessis nascut en una altra ciutat?

No. En un sentit literari, sóc de Barcelona accidentalment.

En aquests últims anys si que has tingut l'oportunitat o la necessitat de reflectir la cultura barcelonina en les teves cròniques culturals.

Si, i m'han ajudat a obrir els ulls. Jo pertanyo al grup cultural que escriu en castellà, i la crònica em va permetre descobrir que hi ha molta vida fora de Mart. Amb les cròniques em va sorprendre descobrir que la transcendència cultural de Barcelona és inversament proporcional a la grandària d'urbs, una ciutat petita comparada, per exemple, amb Londres.

Encara que una ciutat sigui molt gran, la veritat és que la ciutat de cadascun és petita perquè sempre es mou en el mateix barri.

Reconec que jo no sé que hi ha més enllà del Passeig Sant Joan. La meva ciutat va del Raval a la Bonanova. I a la Bonanova, pels meus amics dels meus anys de la meva millor Joventut, com diria Pasolini.

“Oh, jo, jovenet. Neixo en l'olor que la pluja sospira des dels prats d'herba fresca”, diu el poema d'escriptor romà.

Tornant a les cròniques, les cròniques m'han descobert un univers en català que m'era completament desconegut.

Ets una persona optimista? Per la temàtica dels teus llibres no ho sembla.

Jo sóc més optimista sobre la condició humana que el que reflecteixen les meves novel·les. Com a autor m'agrada distanciar-me del meu mateix. De fet, molts amics riuen del meu perquè quan parlo de certs esdeveniments destacables sempre faig meva l'efemèride. “Hem enviat una nau a Plutó”, i es descojonan. La que si que està preocupada per les meves novel·les és la meva mare. Pobre dona.

Acabes de guanyar un premi de novel·la juvenil, no?

Si, el Premi Jaén de Narrativa Juvenil amb “Ahora llega el silencio”. Em van donar la beca Monserrat Roig, que consisteix en el fet que et deixen durant tres mesos un despatx en qualsevol lloc de la ciutat a condició de desenvolupar una història, i a mi em va tocar Montjuïc. La novel·la va d'una distòpia situada en una Barcelona post apocalíptica en la qual per culpa d'un virus només sobreviuen els menors de 22 anys.

Com una espècie del senyor de les mosques.

Sí, efectivament. En aquesta societat, els joves adults putegen a uns nens que només troben empara en uns adolescents que han de decidir si volen ser com aquests joves violents o si abracen la rebel·lia. Siguin d'un grup o d'un altre, tots estan condemnats a morir.

I la teva mare, feliç amb la nova història.

Ja veus. Els protagonistes de la novel·la són tres adolescents que assumeixen la tutela d'un bebè que troben abandonat i que decideixen salvar-lo portant-li d'un punt a, que podria ser Les Corts, a un punt b, al qual ells diuen El castell, i que el lector pot identificar com La Sagrada Família. En aquest recorregut aniran passant aventures sortejant les diverses colles que controlen els barris sorgits de l'apocalipsi.

I en Castillo que trobaran?

Ells han sentit que allí s'està forjant una nova societat en la qual, a pesar que els seus membres també estiguin condemnats a morir als 22 anys, els fills passaran a ser tutelats per altres mares una vegada hagin mort les seves progenitores. Enmig del caos, El castell es presenta com una promesa paradisíaca.

En quin barri pre apocalíptic vius ara?

En l'Eixample Esquerre al costat de la meva dona, Marta.

Què t'agrada de Barcelona?

Jo sóc molt de bars. D'aquests bars silenciosos que em permeten anar a llegir religiosament de 8 a 9 de la nit i que ara gairebé no existeixen. Quan vivia a Gràcia solia anar molt als bars situats al voltant de la Plaça de la Virrena.

I en aquesta urbs plena de bars estridents, has trobat algun local que et permeti seguir amb la teva rutina?

Vaig provant. Encara que costi trobar el decorat idoni, em nego a acabar amb la metodologia de lector compulsiu. De 25 a 50 pàgines cada dia en la qual barrejo el plaer amb el meu treball de crític literari.

En la taula d'un bar del Carrer Compte Urgell, una copa i un got buit, i en el cendrer, dos nous cigarrets recentment encesos.

Foto de portada de Marta Calvo