Un viatge en el temps: L’evolució urbanística de Barcelona

Un dels majors atractius de Barcelona que solen destacar els turistes quan arriben a la ciutat, monuments aparti, és el de les diferències arquitectòniques entre uns barris i uns altres que troben en passejar pels seus carrers. Aquesta sensació l'hem viscut tots alguna vegada, en sortir del casc antic i ficar-nos en l'Eixample, o bé en arribar a alguna de les viles històriques de la ciutat. I és que en 22 segles Barcelona ha anat creixent i transformant-se d'acord als cànons del moment, fent d'una visita a la ciutat un autèntic viatge en el temps.

L'origen: Júlia Augusta Faventia Paterna Bàrcino

Els primers vestigis del que avui és Barcelona es troben a l'actual barri Gòtic. En plena expansió romana per les costes catalanes es va produir un assentament militar sobre les faldilles de la Muntanya Táber. El lloc es va considerar estratègic per controlar el comerç interior i marítim del Mediterrani, que vivia una pugna constant entre romans i cartaginesos. Allí es va constituir la colònia Júlia Augusta Faventia Paterna Bàrcino. Construïda a la manera romana, Bàrcino tenia una forma octogonal, amb dos carrers principals, perpendiculars entre si, que confluïen en el Fòrum, centre neuràlgic de la vida social.

Plànol de Bàrcino superpuesat al plànol actual del Barri Gòtic.

Al seu al voltant diversos carrers rectilinis configuraven la resta de l'estil de la ciutat. Com es pot veure en el mapa adjunt, el Fòrum de l'antiga Bàrcino se situava al costat de l'actual fòrum de la ciutat, la plaça de Sant Jaume on trobem l'Ajuntament i el Palau de la Generalitat. D'aquesta època es conserven in situ les Columnes del Temple d'August, que avui són el principal atractiu del Centre Excursionista de Catalunya. Altres restes arqueològiques de la Barcelona romana es troben a la plaça de la vila de Madrid i en el Museu d'Història de Barcelona.

Fotografia de les Columnes del Temple August 

 Passen els segles i el vell castrum romà va perdent la seva raó de ser a mesura que l'Imperi es va desintegrant. Afortunadament per a la ciutat, la seva prosperitat gràcies al comerç fa que experimenti un creixement progressiu i constant que s'allargarà fins al segle XVIII. És la Barcelona medieval, que s'estén pel nord cap a la zona de la Ribera gràcies al Rec Comtal i pel sud cap a la Rambla i ja a partir del segle XV als ravals. En aquest llarg període sorgeix el barri jueu, la catedral i l'església de Santa Maria del Mar. Es construeix un port artificial amb el qual es consolida la fortalesa de la ciutat en el comerç marítim i s'expandeixen les muralles fins a confeccionar el que avui dia coneixeríem com a districte de Ciutat Vella (Raval, Gòtic i Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera i la Barceloneta). En aquesta època es va configurar l'actual centre històric, ple de carrerons estrets i traçats laberíntics delimitats sempre per les muralles.

A baix les muralles!

Segle XIX. La forta limitació territorial de la ciutat (el mar d'una banda i les muralles per l'altre) va fer que Barcelona continués creixent cap amunt, edificant plantes sobre pisos ja existents. Faltaven espai i infraestructures i les condicions de salubritat eren pèssimes. En 1818 vivien a Barcelona 83.000 persones. En 1850 ja eren 187.000. La ciutat es col·lapsava intramurs mentre que els afores estaven plens de camps deserts. Davant aquesta situació va ser creixent un clam popular que demanava a crits derrocar les muralles.

 D'aquest moviment acabaria sorgint l'anomenat Pla Cerdà, que va projectar l'Eixample de Barcelona, un pla urbanístic de carrers rectilinis, paral·leles i perpendiculars entre si, formant unes quadrícules tridimensionals anomenades pomes. Amb aquest procés Barcelona s'estén fins a absorbir antigues viles independents com Gracia, Horta, Sants o Sant Martí de Provençals. Barcelona s'adapta al futur i eixampla els seus carrers, habilitant-les per a l'ús de transports públics (tramvia, tren) o privat (carros i cotxes). Són els anys de la febre Modernista gràcies al mecenatge de la burgesia catalana que troba en el nou corrent arquitectònic una forma de satisfer les seves ànsies de modernització i de manifestar, de forma discreta, la seva riquesa i la seva distinció. Un clar exemple de tot l'exposat és, sense cap mena de dubte, la Casa Lleó i Morera, disenyada per Domènech i Montaner.

Plànol de la Barcelona actual, amb el perímetre emmurallat corresponent al segle XV superposat.

 Arribem ja al segle XX i Barcelona comença a convertir-se a la ciutat que tots coneixem. Territorialment aconsegueix el seu punt màxim i la taxa de població es dispara. Trobats ja els límits naturals a Collserola i els rius Besòs i Llobregat, la ciutat continua creixent internament amb la consolidació del pla Cerdà

.

Pla de les afores de la ciutat de Barcelona i del projecte per la seva millora i ampliació, de Ildefonso Cerdà (1859)

 Barcelona s'obre al mar

La designació en 1986 de Barcelona com a seu dels JJOO de 1992 va provocar a la ciutat la seva penúltima gran transformació. Aquesta va tenir lloc a la muntanya de Montjuïc i, sobretot, en el Poblenou. Es van derrocar fàbriques abandonades, es va acabar amb el barraquisme i la ciutat es va obrir al mar en la Vila Olímpica. És aquesta una zona nova de la ciutat, amb àmplies zones verdes. A cavall entre el segle XX i el XXI la ciutat no és solament un lloc on es treballa i s'adorm, sinó que ara també es viu i es gaudeix. Abunden els parcs i els carrils bici. I com a extensió de la Barcelona Olímpica la zona nord de la ciutat culmina la seva última gran transformació a propòsit del Fòrum Universal de les Cultures del 2004. Es crea el 22@ i la zona residencial de Diagonal Mar, en la qual preval la sostenibilitat de les edificacions.

 I així arribem a l'actualitat, en la qual tenim una ciutat mil·lenària que mira al futur i que ha sabut conservar un trosset de la seva història als diferents barris que la formen. Viatjar en el temps, a Barcelona, és possible. Solament fa falta un plànol de la ciutat.

Vistes de Barcelona