Passeig per les altures de Barcelona; d'Avinguda Tibidabo a Vallvidrera per Daniel Vázquez Sallés
La Torre Andreu, coneguda popularment com La Rotonda, és la Porta d'entrada a aquest recorregut urbà tan de moda entre el turisme que arriba a la ciutat de Barcelona. Situada als peus de l'Avinguda del Tibidabo, la Torre Andreu va ser un dels emblemes del modernisme barceloní. Adquirit per l'empresa Núñez i Navarro a la fi del segle XX, després de diverses reformes, l'edifici conserva la bella façana concebuda per l'arquitecte Adolf Ruíz i Casamitjana i el ceramista Lluís Bru, així com els elements que tenien un caràcter representatiu del disseny original modernista de 1906.
A pocs metres de les portes de la Rotonda, està la parada del Tramvia Blau. Últim vestigi tramviari de la vella Barcelona, el Tramvia Blau recorre una avinguda, la del Tibidabo, considerada per les agències immobiliàries com el quart carrer més cara d'Espanya. Des d'un punt de vista històric, les cases situades a banda i banda del recorregut van ser projectades al gust de l'adinerada burgesia barcelonina de finals del segle XIX. Una burgesia que va dipositar el seu esperit cosmopolita a Josep Puig i Cadafalch, Enric Sagnier, Adolf Ruíz Casamitjana i uns altres grans arquitectes de l'època. Bella i majestuosa, les històries succeïdes en l'Avinguda del Tibidabo donarien per a un llibre sencer de llegendes urbanes protagonitzades per personatges singulars. Amb o sense llegendes meitat ficció, meitat realitat, aquesta Rotonda ara rehabilitada va ser la casa del farmacèutic i filantrop Salvador Andreu i Grau, el famós doctor de les pastilles per a la tos i pare de Madronita Andreu, pionera de la fotografia catalana. A conseqüència de la Guerra Civil Espanyola, la família Andreu es va veure obligada a deixar la seva casa als emparis de la contesa i creuar l'Atlàntic amb destinació a Nova York. Ja amb els republicans a la defensiva, l'edifici va passar de ser consolat a Ambaixada Soviètica amb un canvi de poders en el si de la delegació. En plenes batusses internes i externes, el cònsol Vladímir Antónov-Ovséyenko va ser enviat a Moscou per a convertir-se en una més de les víctimes de les purgues estalinistes de 1937. D'aquests anys de la guerra, encara es manté en peus el búnquer que van construir els soviètics per a protegir als seus treballadors dels bombardejos de l'aviació italiana de 1938.
En la primera casa de l'esquerra està situat actualment el Drolma, el restaurant que de la mà del popular xef Jordi Cruz ha aconseguit els majors llorers de la Guia Michelin. Si des d'un punt de vista culinari, el Drolma és hereu de la gran revolució gastronòmica catalana liderada per Santi Santamaria i Ferrán Adrià a la fi dels anys vuitanta, des d'un punt de vista ètic i estètic és una clara representació de la metamorfosi soferta per les velles edificacions que un dia van ser la llar de les grans famílies burgeses. La Casa Arnús, la Casa Casacuberta, la Casa Muntades, la Casa Francesc Sert i Badia, la Casa Fornells, la Casa Macaya, la Casa Roviralta, l'Auditori Enrique Granados, Casis Josefa Orpí Almirall, les mansions restaurades continuen mantenint els cognoms dels seus propietaris originals, encara que ara siguin la seu d'empreses de comunicació, de clíniques privada i en alguns casos, de consolats com el de la República Popular de la Xina.
L'última parada del Tramvia Blau és en la Plaça del Doctor Andreu, un dels fòrums lúdics favorits dels barcelonins gràcies a dos emblemàtics bars. La cocteleria Merbeyé és un local d'aspecte vintage que va aconseguir el grau de mític per una cançó composta pel cantant Loquillo. En El Cadillac solitari, el roquer li donava el protagonisme en uns famosos versos que formen part de la nostàlgia de diverses generacions: "Y ahora estoy aquí sentado / en un viejo Cadillac de segunda mano / junto al Merbeyé, a mis pies, mi ciudad...". Aquesta ciutat que s'expandeix com una catifa il·luminada, té en el Mirablau, l'altre bar, un mirador únic i envidrat des del qual es pot gaudir d'un magnífic còctel i de quaranta anys de música per a joves sense edat. El Mirablau té aires de discoteca per a gent tranquil·la.
Durant el dia, el visitant pot pujar a les altures de la muntanya de Collserola mitjançant un funicular que sali de la Plaça del Doctor Andreu i acaba el seu trajecte a l'entrada del Parc d'Atraccions del Tibidabo i del Temple Expiatori del Sagrat Cor. Al llarg del recorregut, el funicular travessa la Carretera dels Aigües, el circuit favorit dels runners professionals i dels runners no tan professionals i amb mala consciència corporal després de les calòriques àgapes ingerides durant la vacances estivals i nadalenques.
El temple Expiatori del Sagrat Cor va ser projectat per l'arquitecte Enric Sagnier i les obrar van durar gairebé seixanta anys: de 1902 a 1961. D'estil neogòtic, l'església té una mica de fals decorat, encara que no deixi d'assumir els oficis propis de qualsevol temple catòlic. El temple Expiatori del Sagrat Cor té tants detractors com defensors, una cosa gens estranya tenint en compte la complexitat d'una societat com la barcelonina sempre tan disposada al debat.
Fins als anys vuitanta del segle passat la ciutat comptava amb dos parcs d'atraccions de la vella escola. Amb el de Montjuïc ja desaparegut, el parc d'atraccions del Tibidabo és l'única relíquia amb encant que es manté miraculosament en peus. No en va, aquest santuari de la diversió és el més antic d'Espanya i el tercer d'Europa.
De les seves velles atraccions encara es conserven la sala dels miralls, la sala dels autòmats, els gronxadors, el carrusel, l'avió, el ferrocarril aeri, la Talaia i el Castell Encantat, diversions que han aconseguit sobreviure a diverses crisis econòmiques que van estar a punt d'enterrar el parc en el bagul dels records. Després de tenir diversos propietaris, el parc va acabar en mans de l'ajuntament, i com a assentament públic, les velles atraccions van sofrir una profunda renovació alhora que s'instal·laven unes noves no aptes per a cardiòpates. Sens dubte, el més destacable del parc és la seva ubicació privilegiada a l'ésser la guinda d'una serra sense ínfules que fa de frontera entre Barcelona i la Catalunya interior. Cap al nord es distingeix la muntanya de Montserrat i les primeres cúspides prepirenaiques.
La Serra de Collserola és un dels pulmons verds de la ciutat. Convertit en parc natural de flora i fauna mediterrània, adoptat pels ciutadans com el lloc preferit per a canalitzar l'estrès, Collserola té un encant especial malgrat estar presidida per una torre Foster de comunicacions tan alta com poc afortunada. Collserola compta com a ermites com la de Sant Mesurar, i amb masies com la de Vil·la Joana, una antiga casona del segle XVIII transformada posteriorment en una casa residencial d'estil neoclàssic que va ser l'últim refugi del poeta Jacint Verdaguer.
Un dels llocs amb major encant és Vallvidrera, un poble situat a 350 metres sobre el nivell de la mar. Poble d'estiueig preferit dels barcelonins des de finals del segle dinou, -d'allà l'origen de les nombroses construccions de modernisme popular que encara es conserven intactes-, Vallvidrera es va unir a Barcelona quan la Vila de Sarrià va passar a ser districte de Barcelona.
Ai, boscos de Vallvidrera!
Quines sentors m’heu donat!
Tenia el mar al darrera
I el davant el Montserrat,
I als peus els llocs del poeta
Que ja es l’eternitat.
El poeta Joan Maragall li va dedicar uns famós versos a Vallvidrera, i en Vallvidrera va viure el famós detectiu de ficció Pepa Carvalho, no gaire lluny de la casa de l'autor de les novel·les que va protagonitzar. El més lleig de Vallvidrera és la seva plaça central. Una plaça no plaça que ve compensada la seva lletjor per les aromes sorgides de les cuines de Casa Parany, un dels més antics restaurants de cuina popular barcelonina. Una cuina de chup chup per a un poble que pesar d'estar a dos peus de Barcelona, es manté incòlume al ritme malaltís de la urbs moderna.
