Zoom in a l'origen de l'Eixample a Barcelona

Encara que costa imaginar-ho, va haver-hi una època en la qual l'actual districte de l'Eixample era un erm en el qual només hi havia camps i cultius que separaven la Barcelona emmurallada de petites viles com Gràcia, Horta, Sarrià, Sant Andreu, Sant Martí de Provençals o Sants. Ens situem en el segle XIX, en el qual una ordenança municipal prohibia, basant-se en una estratègia militar, construir qualsevol mena d'edificació en una distància de 150 vares castellanes (l'abast d'una bala de canó) a comptar des de les muralles. Així es tenia controlat qualsevol mena d'assalt a la ciutat, deixant al descobert qualsevol exèrcit invasor.

Aquesta mesura i la forta limitació territorial de la ciutat (el mar d'una banda i les muralles per l'altre) van fer que Barcelona només pogués créixer cap amunt, edificant plantes sobre pisos ja existents. Faltaven espai i infraestructures i les condicions de salubritat eren pèssimes. En 1818 vivien a Barcelona 83.000 persones. En 1850 ja eren 187.000. La ciutat es col·lapsava intramurs mentre que els afores estaven plens de camps deserts. Davant aquesta situació va anar creixent un clam popular que demanava solucions immediates.

Aquest moviment va cristal·litzar en 1841 en un manifest anomenat A baix les muralles! Memòria sobre els avantatges que reportaria a Barcelona, i especialment a la seva indústria, de la demolició de les muralles que circueixen la ciutat. En ell, es detallaven les millores que reportaria a la ciutat poder créixer a l'ample, i no a l'alt. Encara així, passarien 13 anys fins que el govern va aprovar l'enderrocament de les muralles després d'una epidèmia de còlera que va arrasar la ciutat en 1854. Amb aquest decret es convocava també un concurs municipal de projectes per a urbanitzar tot el territori que s'estenia des del riu Llobregat fins al riu Besòs. El guanyador d'aquest concurs va ser l'arquitecte Antonio Rovira Trias, encara que des del govern central es va imposar un altre projecte presentat per l'enginyer Ildefons Cerdà, que va dissenyar un pla en el qual prevalia una intenció higienista i que s'adaptava a un ordre geomètric que permetia un creixement gairebé il·limitat.

Cerdà va dissenyar un pla urbanístic de carrers rectilinis, paral·leles i perpendiculars entre si, formant unes quadrícules tridimensionals anomenades pomes. Una de les particularitats va ser la de presentar les cantonades amb un angle de 45° per a garantir una millor visió. Amb aquest projecte, Barcelona s'adapta al futur i eixampla els seus carrers, habilitant-les per a l'ús de transports públics (tramvia, tren) o privat (carros i cotxes). El pla Cerdà va suposar l'extensió de Barcelona fins a absorbir les antigues viles independents de la seva perifèria. Amb el pas dels anys l'anomenat "pla de Barcelona", acaba generant els actuals barris de l'Esquerra de l'Eixample (Antiga i Nova), la Dreta, Sant Antoni, Sagrada Família i el Fort Pienc.

El desenvolupament de l'Eixample va coincidir en el temps amb el sorgiment d'un moviment anomenat Modernisme, que va abastar diferents disciplines, i que a la nostra ciutat va cristal·litzar en el camp de l'arquitectura gràcies al mecenatge de la burgesia industrial catalana que troba en el nou corrent una forma de satisfer les seves ànsies de modernització i de manifestar la seva riquesa i la seva distinció. Aquest afany per demostrar estatus social es va estendre durant cinc dècades i va generar la proliferació d'edificis sorprenents i originals dissenyats per joves arquitectes del moment: Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Enric Sagnier, Adolf Ruiz Casamitjana...Entre 1880 i 1930, aproximadament van proliferar façanes plenes de color, mosaics, esgrafiats, galeries acristaladas, formes i relleus sinuosos i transgressors per a l'època, balcons de ferro...Va ser un període molt fèrtil en el qual es va dotar de gran bellesa no només el nou barri sinó també altres zones de la ciutat, com l'edifici La Rotonda.

La concentració més gran d'aquestes edificacions es troben en el 'Quadrat d'Or' (Milla d'Or), sens dubte la zona més privilegiada de l'Eixample i que està delimitada pel carrer Aribau i el passeig de Sant Joan, les rondes de Sant Pere, Sant Pau i Universitat i l'avinguda Diagonal. El Quadrat d'Or és considerat com un museu a l'aire lliure amb obres d'Antoni Gaudí, Domènech i Montaner i de Puig i Cadafalch, entre altres. Un passeig pel Quadrat d'Or ens permet admirar una immensa quantitat de joies arquitectòniques, fruit del desplaçament de la residència burgesa des de la ciutat antiga fins a l'Eixample central, cap al 1900. Entre els edificis més destacats es troben: la Casa Terrades o Casa de les Punxes, la Casa Lleó i Morera, la Casa Amatller, la Casa Batlló, La Pedrera o Casa Milà, la Casa Calvet... entre altres.

Si ja és exclusiu l'anomenat Quadrat d'Or, més ho és la denominada Poma de la Discòrdia, un conjunt de cases situades en el Passeig de Gràcia, entre els carrers d'Aragó i Consell de Cent. En aquesta poma de l'Eixample trobem representats els tres arquitectes més importants del Modernisme: la Casa Lleó i Morera (1902-1906) de Lluís Domènech i Montaner, la Casa Amatller (1898-1900) de Josep Puig i Cadafalch, i la Casa Batlló (1904-1906) d'Antoni Gaudí. La denominació de Poma de la Discòrdia va sorgir entre els barcelonins, fent un símil amb un episodi de la mitologia grega que ens compta les noces de Tetis (divinitat del mar) i Peleo (pare de Aquil·les), al qual van ser convidats tots els déus excepte Eris, la Deessa de la Discòrdia. Molt enfadada, es va presentar en el banquet deixant en la taula dels regals una poma d'or amb la inscripció: Kallisti (per a la més bella). La poma va ser reclamada per Hera, Atenea i Afrodita. Per a evitar discussions, Zeus va proposar que es fes un judici presidit per Paris, príncep de Troia, per a decidir per a qui seria la poma d'or. Les tres deesses li van intentar convèncer, i finalment Paris va donar la poma d'or a Afrodita, que li havia promès l'amor de la dona més bella del món: Helena, dona del rei d'Esparta. I aquest fet va provocar la Guerra de Troia.

Per aquest motiu els barcelonins, que tampoc es posaven d'acord sobre quina construcció era més bella "bategessin" el lloc d'aquesta manera. A quin de les tres cases modernistes li correspon la poma d'or? Encara que en Núñez i Navarro, per motius obvis, defensem la bellesa i la singularitat de la casa Lleó i Morera, un espai històric rehabilitat com a edifici d'oficines, la resposta a aquesta disjuntiva no la trobaran en aquest post. Afortunadament, aquest debat ja sembla superat i l'opinió generalitzada en l'actualitat és que les tres construccions són història viva de la nostra ciutat, filles d'un temps, d'un context i d'un espai, l'Eixample, de singular bellesa. Gaudim-ho!