Puri Canals: “En sostenibilitat el primer pas és que tots actuem a nivell local per a regenerar tot el nostre entorn”
En Núñez i Navarro treballem dia a dia alineats amb els valors de la sostenibilitat amb l'objectiu de millorar l'entorn de les persones. I com a Grup ens interroguem contínuament sobre l'impacte que té la nostra activitat i la dels nostres col·laboradors.
En aquesta direcció, un dels nostres objectius és ampliar i donar a conèixer les veus expertes en manteniment de sostenibilitat. Per això, avui hem volgut xerrar amb la doctora en ciències biològiques, Puri Canals, que actualment exerceix com a consultora mediambiental en el projecte de la Comissió Europea EU Ocean Governance per a l'oceà Atlàntic i mars del sud-est asiàtic. Una dona, exemple de coherència, que ha fet de la sostenibilitat el pilar que articula la seva carrera professional, i tota la seva vida.
Puri Canals és presidenta de MedPAN, la Xarxa d'àrees marines protegides del Mediterrani que va contribuir a crear, i que té per objectiu facilitar els intercanvis entre les àrees marines mediterrànies protegides, amb la finalitat de millorar l'eficàcia en la gestió d'aquests espais i fa classes com a professora associada de Fisiologia de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat Rovira i Virgili. En 2020 va ser premiada amb la Creu de Sant Jordi atorgada per la Generalitat de Catalunya en reconeixement a la seva carrera professional, íntegrament enfocada en el compromís social en qüestions ambientals.
En preguntar-li pel significat de la paraula sostenibilitat, Puri Canals somriu i ens revela que encara avui existeix molta confusió al voltant d'aquest concepte perquè és de nova creació i ens explica que “no va ser fins a 1992, durant la Cimera de la Terra organitzada per l'ONU a Rio de Janeiro, que la sostenibilitat va passar a formar part del paquet de polítiques mundials, com un objectiu per a la humanitat. A partir de llavors, el concepte de sostenibilitat es converteix en un terme d'ús comú sense que hi hagi realment una comprensió del que vol dir, de manera que cadascú ho defineix una mica a la seva manera”.
No obstant això, la biòloga ens exposa una definició que contempla el concepte de sostenibilitat “com aquell model de desenvolupament i funcionament d'una societat que permet cobrir les necessitats de la generació actual, sense hipotecar les necessitats de les generacions futures”. I adverteix: “aquesta és una definició molt general amb la qual tothom pot estar d'acord. Però els debats apareixen quan ens plantegem quines són les necessitats de les generacions actuals? on les establim? on es troba el punt crític? És aquí, on hem de situar uns nivells, uns estàndards i demostrar si són o no sostenibles aquestes necessitats. Aquest és el repte. Perquè més enllà de les bàsiques de supervivència, com el menjar, l'aire i l'aigua, com a societat anem incorporant noves necessitats que fan més confortable la nostra vida, com l'habitatge, l'educació, la cultura. Avui, són inqüestionables coses que fa 100 anys no ho eren, com tenir electricitat a casa”.
En aquest sentit, Canals apunta que “el tema de la sostenibilitat té a veure, d'una banda, amb quins són aquests serveis que considerem innegociables i que dependran del context en el qual es valorin i, per l'altre, com els proveïm. I aquí s'obre tot un ventall de possibilitats que qüestionen com es mesura la sostenibilitat, com computem els factors que determinen si una acció es vàlida com a sostenible o no. Perquè el paquet dels indicadors és també un dels grans reptes que planteja la sostenibilitat. I és complex ja que també depèn de l'entorn en el qual s'aplica, del context, del moment”. I puntualitza: “no hi ha valors absoluts en molts dels paràmetres. Són relatius. Perquè no hi ha un únic concepte de sostenibilitat, cal contextualitzar, perquè està relacionat amb l'entorn, amb les societats humanes i amb el funcionament d'aquestes”.
Per això, en parlar de sostenibilitat és molt important anar a l'origen. Un origen que trobem, tal com ens revela la biòloga, “directament en la relació de l'home amb el planeta, amb els seus recursos naturals i el seu funcionament. No sols és un tema de matèria, sinó de funcionament. Perquè podem estar mantenint les peces, però sense les relacions d'energia i matèria al final el sistema es col·lapsa. Per això sempre és bo mirar aquesta relació”.
Per a il·lustrar la seva explicació, Canals recorda com en 1992 “es parlava de desenvolupament sostenible i era moment de definir, sobre la base de la nostra observació, quines eren aquestes peces. I es va decidir que hi havia 3, els tres pilars de la sostenibilitat: l'ambiental, el social i l'econòmic. Però jo discrepo d'aquesta definició. Entenc l'estratègia de fer-ho així, perquè estàvem en un món en el qual l'aspecte ambiental no existia, el social molt poc i tot l'objectiu del focus de desenvolupament es concentrava en l'econòmic; per tant, s'havia de mostrar una certa equivalència entre els tres eixos. Però, en realitat, el funcionament del món és que hi ha un medi ambient que té uns ecosistemes que fan que existeixi la vida i que aquesta sigui apta per a l'espècie humana”.
I de manera rotunda afirma: “Sense això no hi ha humans. Per tant, la base del sistema és la naturalesa. I aquesta naturalesa té una peça que es diu espècie humana i que s'estructura en societats i, per tant, hi ha una base que és ambiental i una altra peça damunt que és la social. Aquestes societats humanes, en la seva majoria, han desenvolupat un sistema d'intercanvi entre elles que es denomina economia. Que és posterior a la societat. És per tant una piràmide en la qual l'economia se situa en la part de dalt, però li hem donat tant de pes a aquesta franja que estem invertint la piràmide i això suposa hipotecar les franges de sota, que no la puguin sostenir. No es pot sostenir el model de creixement econòmic basat en aquestes relacions en les quals la peça de dalt pes més que la de sota”.
D'aquesta manera, la biòloga proposa posar el focus en la veritable relació que s'estableix entre els tres eixos i en els impactes que generen: “Per a mi parlar de sostenibilitat, si oblidem que la relació no és en columnes separades, sinó que és una relació piramidal, ens ha de portar sempre a veure quines són aquestes relacions que s'estableixen en qualsevol activitat humana que genera beneficis econòmics. Però és necessari mirar també sota, en la base de la piràmide, quin és l'impacte que es causa? És neutre, negatiu o positiu? I aquí és on tenim avui el repte: començar a generar activitat a la nostra societat que tingui valor econòmic però que suposi també una millora en els sistemes mediambientals que ens sustenten”.
Canals exemplifica aquesta idea parlant de les aclamades energies renovables, com la hidroelèctrica: “No sempre es pot catalogar com a sostenible ja que, si s'ha de construir un embassament a 100 metres d'altura, tancar el flux d'aigua en una conca hidrogràfica i impedir tot el moviment de les espècies a l'aigua, etc., demostra que la seva producció ha tingut un fort impacte”. I esmenta altres casos en els quals aquest tipus de pràctica també es repeteix com, per exemple, el cas de les eòliques: “no és el mateix tenir uns quants molins al costat del lloc on es consumeix, que tenir grans centrals que requereixen d'un gegant sistema de conducció, comparable amb els de qualsevol empresa nuclear o tèrmica”.
Perquè la de Puri Canals, és una visió de la sostenibilitat que, lluny de ser filosòfica, neix directament del coneixement de la funcionalitat ecològica, d'allò que ens sustenta com a éssers vius: “Els primers passos cap a aquesta sostenibilitat van consistir, sobretot, a reduir els impactes ambientals, d'aquí van venir totes les directives comunitàries d'impacte ambiental, d'avaluació ambiental estratègica, de plans i programes, etc. però no s'eliminaven del tot. I llavors ens trobem que en alguns àmbits d'activitat hem reduït la velocitat de degradació, però no l'hem invertit. Si l'única cosa que fem és baixar l'impacte, llavors no estem recuperant, estem perdent més lentament, en alguns àmbits. En uns altres continuem perdent de manera totalment accelerada”.
“Ara”, ens recorda la biòloga, “fer millor les coses que fa 50 o 100 anys, no és suficient. No sols hem de fer-les millor, sinó que hem de compensar allò que anys enrere hem anat degradant. Per tant, hem d'invertir en molts projectes relacionats amb restauració, amb la recuperació de la capacitat de la naturalesa per a sostenir-nos com a societats en el planeta. I això té a veure amb aspectes relacionats amb la terra, amb la mar, amb l'aire... és enormement complex”. I aclareix: “Perquè no és una llista d'elements tècnics, com quan tu planteges un producte que vols posar en el mercat. Això implica una comprensió de la complexitat dels sistemes, que, encara que hi ha molta informació, ni la tenim tota, ni la tindrem mai, perquè cada sistema té molts subnivells”.
No obstant això, per a Canals el problema principal és que “estem educats en la simplificació i no en la gestió de la complexitat. Per això tendim a buscar solucions simples, quan en realitat el sistema és molt complex i qualsevol solució simple només serà efectiva si en col·locar-la en el sistema es connecta bé amb la resta de les peces. Si no, potser és una solució immediata, però que a mitjà i llarg termini, acabarà creant més desequilibris”.
A partir de la seva extensa formació en ciències biològiques, bioquímica, ecologia i fisiologia, Puri Canals s'ha anat especialitzant en el funcionament cel·lular dels organismes, ja siguin humans o animals. I en aquest sentit, afirma que el coneixement bàsic que ha après és que “els organismes vius tenen una sèrie de sistemes d'equilibri que es denominen homeostàtics, on cada peça té una funció, però no és una funció aïllada de la resta de peces. I, precisament, en l'equilibri d'aquestes peces i la seva funcionalitat es garanteix la continuïtat d'una vida. Això és igual en una cèl·lula, o en un cos humà. I quan aquests sistemes homeostàtics que s'autoregulen són incapaços de mantenir-se en equilibri, moren”.
“Això és, exactament, el que passa en el sistema Terra”, afirma Puri. “Un munt de peces connectades en el sistema, en el qual unes ajuden a les altres i creen aquest equilibri. Quan l'equilibri col·lapsa, el sistema desapareix. Això són xarxes de connexió en les quals es traspassa matèria, energia i informació. I això és el que permet que el sistema estigui viu. Des d'un punt de vista biomimètic, les societats tenen moltes peces que per si soles són súper interessants, tenen gran quantitat d'informació, mouen molta energia, molta matèria, però que actuen com a nuclis aïllats. No estan connectats uns àmbits amb uns altres i això fa que la potencialitat de canvi es vegi reduïda per la incapacitat de passar aquesta informació i d'establir sistemes operatius”.
Per tant, si imitem a la naturalesa, en el context de les societats humanes “és molt important crear connexions que permetin fluxos efectius d'informació, d'energia, de matèria... Perquè avui estem abordant reptes que són complexos, que són sistèmics, però intentem donar solucions des d'un pensament lineal i des d'unes estructures rígides que no permeten aquesta situació sistèmica”, explica Puri Canals.
I té molt clar que la solució passa per “crear mecanismes que siguin peces clau, a partir de les quals la informació i les capacitats puguin circular per a arribar a nivells on abans no arribaven i per a arribar a molts més individus, moltes més Institucions. I tot això requereix ser accelerat, per a donar respostes a temps que siguin realment útils per a mitigar el procés de degradació en el qual estem. El treball a través de xarxes, molt dissenyades, que permetin veure quins són els nuclis que poden acumular, distribuir i sobretot amplificar la informació per a passar-la a nivells superiors o a nivells laterals; des del meu punt de vista, és una de les millors solucions que podem tenir a curt i mitjà termini per a aconseguir molta més capacitat d'actuar. Perquè els altres mètodes requereixen molt més temps per a generar aquestes capacitats”.
Com cocreadora de la xarxa MedPAN ens conta que es dedica a “promoure aquest tipus de xarxes en un àmbit molt concret que és el de la gestió dels espais protegits marins, al principi al Mediterrani, però ara també en l'atlàntic i en el sud-est asiàtic. La idea és que, si a aquestes persones que treballen en una àrea protegida concreta, com Cabrera o Medes, els connectes amb la resta de les àrees del Mediterrani, amplien els seus recursos i necessitaran menys temps. Es tracta d'una capacitació a partir de l'intercanvi amb altres persones que, treballant en el mateix àmbit, des d'una base de coneixements equivalent, des d'unes problemàtiques equivalents, comparteixen unes maneres de fer davant d'uns reptes similars”.
El treball en xarxa permet, a més, que les opcions s'amplifiquin i les capacitats de fer coses de manera més efectiva, augmentin: “Les xarxes permeten accelerar l'aprenentatge, la millora de capacitats i, a més, permeten connectar els coneixements d'aquests equips que estan sobre el territori, treballant, amb aquells que prenen decisions a nivell europeu, a nivell mundial... oferint més informació, més vàlida, més rellevant, no filtrada i més realista. Acceleres tots els fluxos d'informació i de canvi. I a més et permet incorporar altres elements que no estaven en el sistema inicial”.
Al llarg de la seva trajectòria professional Puri Canals ha posat en pràctica allò que predica a base de constància i esforç. Per a ella, la motivació, el coneixement i els recursos són fonamentals per a implementar models més cooperatius: “el primer pas és que tots actuem a nivell local per a regenerar tot el nostre entorn. I per a això hem d'estimar l'entorn en el qual vivim, per a així no danyar allò que volem com l'estem fent actualment”.
Puri Canals posa l'accent en l'esforç que encara ha de fer gran part del sector empresarial per a alinear-se amb aquest sistema de treball: “Encara queda molt per fer, encara que les companyies van introduint cada vegada més canvis sostenibles a l'hora de treballar”. Alhora, manté que “perquè una empresa pugui ser capaç de crear xarxes de suport, ha de ser prou àmplia com per a integrar una gran diversitat de perfils, institucions i actors de manera eficaç. Sense oblidar que el tipus de relacions personals han de promoure la cooperació i no la competitivitat en primer lloc, tant a nivell intern com extern”.
D'altra banda, es mostra optimista en veure que cada vegada apareixen més empreses noves que volen impulsar la millora de l'entorn i de la societat. Encara que, “moltes vegades, es troben amb un marc normatiu del món mercantil que potencia la competitivitat i no la competència”.
Sens dubte, xerrar amb Puri Canals, suposa conferir-li a la sostenibilitat una nova dimensió a partir de la qual és possible fer millor les coses. Abans de marxar, la biòloga ens regala una frase contundent, d'aquestes que conviden a la reflexió profunda, tant individual com societat, i que ens impulsa, encara més, a accelerar el motor de canvi cap a un model de vida sostenible: “Existeix només la naturalesa i una de les seves peces és l'home. La falta de connexió entre les seves parts ens fa creure que podem dominar-la, ja que ens sentim com un individu totalment aliè al medi ambient. Si per contra ens sentíssim naturalesa, no la maltractaríem”.
