Sandra Modregó: “A través de Le Corps vull transmetre la idea que tots els cossos són bells intrínsecament"
Cossos naturals i lliures. Així defineix la jove artista Sandra Modregó l'essència de la seva obra a la qual ha anomenat, precisament, Le Corps. I és que les seves pintures posen en el centre la figura humana amb la finalitat d'enaltir la bellesa real de cada cos. I va més enllà. Intenta trencar els esquemes mentals proposant a l'espectador una nova lectura sobre els estereotips socials del que s'entén com el cos “perfecte” i els complexos. L'artista catalana és un dels talents que participa en el cicle d'exposicions Below Thirty, que realitza Seventy Barcelona, acollint cada 15 dies a artistes menors de 30 anys, per a exposar les seves obres i donar a conèixer la seva passió pel món de l'art. La seva obra estarà exposada en l'espai The Attik fins el pròxim dia 11 de desembre.
En quin moment vas tenir clar que volies dedicar-te a la pintura? Podries parlar-nos una mica dels orígens?
Jo crec que sempre ho he tingut clar perquè des que tinc ús de raó sempre he estat dibuixant o pintant. Però va haver-hi un punt en la meva vida en el qual no li vaig donar la suficient importància i vaig decidir provar amb una altra carrera, a la qual també em dedico actualment en paral·lel. Vaig estudiar direcció i administració d'empreses, i en acabar la carrera em vaig adonar que volia enfocar-me a la gestió d'empreses culturals. La passió em cridava. Ara porto una "doble vida" treballant en el departament de mecenatge d'una institució cultural barcelonina i pintant sempre que puc. Però des de sempre ho vaig saber, mai he deixat de pintar i dibuixar, encara que no ho mostrava. I en aquest moment, un amic va veure les meves obres i em va dir “per què no fem alguna cosa i muntem una exposició?” I a partir d'allí ja tot ha estat increïble. Muntem una exposició a Madrid amb Carmen de Dust&Soul i comissariada per Juan Moreno i va ser increïble.
Com va ser aquest moment en el qual tot comença a prendre sentit, en el qual la gent s'interessa per la teva obra?
Al·lucinant. Realment no t'ho acabes de creure, estàs en un núvol. És increïble pensar que a algú que no coneixes de res li agrada el teu art, li agrada la teva obra i s'interessa pel que fas. I més enllà, és una cosa tan personal i que ho fas tan teu que al final és com un fill. A vegades fins i tot m'han preguntat “sent, i no et fa pena desprendre't d'algunes obres?”, però la veritat és que mai ho he vist així, resulta tan aclaparador que a algú li agradi la teva obra, que s'interessa per tu i que vol tenir a la seva casa un trosset del teu art.
Perquè abans pintaves per a tu o feies algun tipus d'acció amb les teves pintures?
No, sobretot pintava per a mi. Potser regalava a amics alguns dibuixos de retrat o així, però sempre per a ús particular, també per a decorar la meva casa o per a quatre coses més. I amb un estil bastant variat, perquè al final m'agrada molt provar coses. Ara sí que m'he definit molt amb Le Corps, però així i tot m'agrada molt provar coses. De fet ara estic pensant a fer-li un volt i introduir altres tipus de tècniques o alguna novetat per a donar-li una mica de consistència, per canviar i progressar.
Parla'ns també una mica sobre la teva obra Le Corps, com la definiries?
Le Corps va néixer perquè actualment la societat et convida a tenir, constantment, múltiples formes d'insatisfacció amb el teu propi cos. I justament a través de Le Corps vull transmetre la idea que tots els cossos són bells intrínsecament, que la bellesa no resideix en una grandària o en una mesura. Tot és bonic, tot és bell i és bell perquè naturalment ho és. La idea és que tothom pugui veure que tots els cossos són bells.
Quins són els teus referents o les teves influències a l'hora de pintar?
La veritat és que m'inspiro una mica en tot. Em puc inspirar en un moviment, de sobte traient la càmera, fotos amb el mòbil, fent la foto del moviment i a partir d'aquí pensar una temàtica diferent o donar-li un moviment. I a vegades em passa que hi ha quadres que estan inspirats en persones que estan en un restaurant. Instagram també m'ajuda molt a pensar en postures. Hi ha alguns blogs i alguns comptes que són molt interessants, i que versen justament sobre la idea de transmetre que tots els cossos són perfectes.
Per tant, molt en la fotografia, no?
Sí, molt en la fotografia i després en els gestos de les persones al natural. D'altra banda també tinc referents a nivell artístic que m'agraden molt, com podrien ser: Matisse, Picasso, també m'agrada molt Christiane Spangsberg, que és una artista contemporània… No sé, miro una mica el que es fa a tot arreu, perquè a part de ser artista, m'encanta l'art.
Retrates els cossos però mai les cares o els caps de les dones, per què? Suposo que és una mica per a despersonificarles i que el missatge sigui el que vols donar.
Totalment. La idea és que tothom pot ser aquest cos i que justament tots els cossos poden ser per a tothom. Llavors la idea és aquesta, despersonificar i generalitzar el nu.
I per què sempre utilitzes el blau i el blanc?
El blanc és una reserva. El blanc no és color blanc, és la mateixa fulla o llenç. I el blau, ho uso primer perquè, no t'enganyaré, és un dels meus colors favorits i m'encanta en concret aquest to de blau, però també perquè és el blau que representa la llibertat i la pau. Llavors la idea és que aquests cossos estiguin sempre embolicats en llibertat i en pau per a intensificar el missatge que justament són lliures, estan contents, estan feliços.
Tens pensat canviar de color o seguiràs amb el blau?
En principi mantindré el blau, tret que faci sèries específiques com ja vaig fer l'any passat amb Dust&Soul. Vam fer una sèrie que era “El parxís” i llavors vaig fer un blau, un vermell, un groc i un verd, però això va ser una sèrie limitada. El que si que he fet ara és tota una sèrie també per a Dust&Soul per a aquest hivern de pintures en blanc i negre.
I com s'interpola la rutina a l'hora de pintar el quadre? A l'hora de fer-ho saps més o menys el que faràs? Com és aquest procés?
Hi ha dues maneres. Està el dia que m'inspiro i em llanço a pintar sense parar. I llavors em deixo portar i em poso a fer i a fer. I normalment d'aquestes sessions poden sortir 10 obres de les quals 1 o 2 estan bé, i la resta les guardo per si més endavant m'inspiren. Després està el dia que dic: val, després d'haver fet un gran estudi, de treure idees de fotos, de pensar quanta quantitat volia fer de cada cosa, de fer esbossos, re esbossos, fins que no té res a veure una cosa amb l'altra, llavors part de les coses que estan ja establertes, ja els hi grandàries, les formes, ja sé tot. Normalment sempre treball d'aquesta forma i la combino amb part d'inspiració total, perquè també m'agrada deixar-me portar. Sempre hi ha una part molt estudiada i una altra de "que surti el que sento en aquest moment”.
I quant temps pot durar més o menys aquest procés?
Varia bastant. Hi ha temporades en les quals puc estar pensant què faré durant diversos mesos… Jo diria que la preproducció és el que pren més temps sens dubte. Després, puc produir una obra en un dia, però em puc passar dos mesos pensant quines obres faré. És complicat però jo gaudeixo moltíssim perquè no paro de pensar i encara que no estigui fent-ho tota l'estona en el meu dia a dia no atur de donar-li voltes i tot es converteix en inspiració: un moviment al carrer, entrar en un cafè i veure com una dona és a la terrassa fumant-se un cigar o un home treballant.
A més de Le Corps has fet una altra col·lecció exclusivament masculina, L’Homme, en quin moment vas decidir que també havies de pintar-los a ells?
Sempre. Mai he volgut fer només dones o fer sol homes. Jo parteixo del concepte d'igualtat de gènere justament i la llibertat dels dos cossos. Crec que els estereotips socials afecten a tots dos. Igual sí que les dones estem més exposades perquè comercialment som un focus més fort. Però tampoc volia deixar de costat al gènere masculí. Això en cap cas. Sempre vaig plantejar Le Corps com els dos sexes.
Parlem ara de la proposta que ofereixes en Seventy, què es trobarà la gent que passi a veure l'exposició?
En aquesta exposició presento 4 obres de gran format, de 1x1,20 metres. Aquesta mostra es diu “Le femme a la plage en hivern” i la idea és que el centre de l'obra siguin els cossos nus d'unes dones que estan en un escenari que és la platja. La meva font d'inspiració han estat els passejos d'hivern a les platges del sud de França, més concretament els paisatges de la costa basca francesa. Aquests passejos matutins que fas per a realment relaxar-te i en els quals veus com trenquen les ones, que et relaxes mirant l'oceà, que arriba el vent i et mou el pèl. És l'escenari perfecte per a mostrar que relaxada està la dona, que tranquil·la i segura està ella, i mostrar aquests cossos que justament són bells, naturals, se senten lliures i sobretot són feliços.
Per a acabar, ens pots avançar els pròxims projectes o idees que ja tinguis al cap de cara al nou any?
Em sembla que haureu d'esperar a juny de 2020 per a descobrir-ho.
