Esplendor modernista davant un segle convuls
El passeig de Gràcia és la principal artèria —la més senyorial, la més observada i cobejada— de la dinàmica Barcelona burgesa que, a mitjan XIX, derrocava les seves muralles medievals per expandir-se cap a Collserola. Ens fixem en el número 35, a només tres travessies de la plaça de Catalunya, en la cantonada amb el carrer Consell de Cent: davant els nostres ulls —i els de milers de turistes—, s'alça la casa Lleó i Morera, una de les tres joies de la modernista poma de la Discòrdia, que comparteix amb les cases Batlló (Gaudí) i Amatller (Puig i Cadafalch).
Mançana de la Discòrdia, any 1910 (autor Jorge Venini)
Es tracta del magnífic resultat de l'actuació entre 1902 i 1905 de l'arquitecte modernista Domènech i Montaner —el creador, també, del Palau de la Música Catalana i de l'Hospital de Sant Pau— sobre l'antiga casa Rocamora, fins llavors bessona de la qual ocupa l'altra meitat del xamfrà i bufona amb Consell de Cent. En 1894, l'edifici passa de la família Mumbrú, que ho havia construït 30 anys abans i ho havia gaudit durant dues generacions, a la família Morera, que ho posseiria durant quatre al llarg de mig segle: fins a 1943.
Francesca Morera, neboda del comprador —el seu oncle Antoni—, encarrega a Domènech i Montaner la reforma modernista que va donar a l’ immoble el seu aspecte actual. Després d'una primera fase centrada a modificar la distribució de l'interior, es produeix una altra que transforma la façana i la corona amb un templet que excedia en nou metres l'altura màxima edificable, per a això va caldre sol·licitar permís a l'ajuntament. La meravella és obra de l'arquitecte, del decorador Gaspar Homar i del treball de mig centenar dels millors mestres i artesans.
L'edifici es va vendre en 1943 a l'asseguradora Societat Mercantil Bilbao, que ho va conservar fins a 1986, quan l'hi va comprar la Mutualitat General de Previsió Social de l'Advocacia. En 1998, ho adquireix el Grup Planeta, i, finalment, en 2006, el Grup Núñez i Navarro, l'actual propietari i, també, el responsable de l'ambiciós pla de reforma i conservació que culminava en 2008, fruit d'un conscient estudi artístic de la finca, d'una anàlisi estructural de l'interior i d'un examen cromàtic de la façana.
La casa tal com avui la veiem és fruit de més d'un segle d'intervencions no sempre afortunades sobre la construcció original. En 1943, el decorador madrileny Francisco Ferrer, per encàrrec de Loewe, va reformar la façana i l'interior de la planta baixa arrasant la seva configuració fins al moment: les finestres modernistes i les escultures de dames amb jardineres eren destruïdes a cops de bec sense cap pietat; el porter recuperaria els caps i les vendria a Dalí, que les va instal·lar al pati del seu teatre-museu a Figueres. Això no va ser tot: dues dècades més tard, en 1967, unes noves obres en la planta baixa van destruir tots els elements decoratius originals de Domènech i Montaner.
Afortunadament, 20 anys després, en 1987, la casa començava a recuperar la seva esplendor original: la mútua dels advocats encarregava a Òscar Tusquets la restauració de l'edifici, que recuperaria els seus pinacles i el templet, víctima del foc de metralladores durant la guerra civil. I, en 1992, l'afectació de la planta baixa es va revertir en part (columnes i capitells) quan Loewe va voler fer obres a l'interior del local i l'Ajuntament de Barcelona les va condicionar a la recuperació de la façana destruïda mitjà segle abans. Renaixien els lleons i les flors de morera originals, que simbolitzen els cognoms de l'antiga propietat.
L'empenta definitiva a la recuperació de la plenitud modernista original de la casa Lleó i Morera arribaria en 2006, amb la seva compra, com s'ha dit, per part del Grup Núñez i Navarro. Durant dos anys, un equip va desenvolupar un estudi minuciós i el posterior pla de rehabilitació, que va incloure actuacions en la façana, al pati posterior i en les plantes interiors, tant als espais comuns com en els despatxos. Domènech i Montaner viu.
