Joana Bonet: “Només des de la igualtat podrem entreteixir millor les nostres societats i arribar al progrés”
En les últimes dècades el paper de la dona ha experimentat grans canvis tant en l'àmbit social com en el laboral. Una evolució que l'escriptora i periodista Joana Bonet, analitza en el seu llibre Fabuloses i rebels. Com em vaig fer dona. Un homenatge a les figures femenines que van influir en la seva vida i en el qual l'autora ens regala, a través del seu propi relat personal, una profunda reflexió sobre la condició de la dona al llarg dels anys, des de finals del franquisme fins a l'actualitat.
Al llarg dels seus més de 30 anys de carrera com a periodista i escriptora, Joana Bonet ha col·laborat en els principals mitjans de premsa, ràdio i televisió, ha dirigit revistes d'èxit com WOMAN, Marie Claire, Fashion and Arts; ha publicat set llibres i ha rebut nombrosos reconeixements a la seva labor en la lluita per la igualtat de gènere.
Premis Fashion&Arts 2019. Seventy Barcelona.
Després d'organitzar a Seventy Barcelona la presentació de la 1a edició dels premis de moda i arts Fashion&Arts, un dels esdeveniments socials més destacats de Barcelona abans del confinament, vam voler tornar xerrar amb ella i descobrir més sobre la seva vida, la seva visió de la ciutat i, per descomptat, del seu últim llibre. Malgrat la seva agenda, plena de compromisos que la mantenen contínuament en moviment entre ciutats, ens va fer un lloc per a asseure'ns amb ella en la distància i compartir una enriquidora i esperançadora xerrada sobre l'evolució del paper de la dona a la nostra societat. I sobre la seva pròpia.
La història de Joana Bonet comença entre Vinaixa i Albi, dos poblets situats en Les Garrigues, Lleida, en els quals van néixer els seus pares i on ella va viure la seva infància. Unes terres banyades per paratges secs, però amb una vegetació molt valuosa que, malgrat les àrides condicions climàtiques, aconsegueix obrir-se pas per a créixer en la faldilla de la muntanya. Plantes fortes, resistents i aromàtiques, amb una essència que roman i deixa empremta. Les mateixes que van veure créixer a l'escriptora i que semblen haver-li imprès aquest mateix esperit de persistència que l'ha acompanyat al llarg de la seva vida en la consecució de cadascuna de les seves metes.
Es defineix a si mateixa com una dona molt observadora i curiosa, que ha sabut mantenir intacta la seva capacitat per a sorprendre's. I si una cosa té clara, és l'ordre exacte que ocupa cadascun dels rols de la seva vida: “Primer sóc mare, després sóc escriptora i periodista. El periodisme ha estat sempre per a mi una espècie de marit vigorós i l'escriptura el meu primer amor platònic i el meu amant per a tota la vida. Un amant fidel, però també infidel, perquè amb l'escriptura t'has de mesurar cada dia per a veure si et resisteix”.
En el seu llibre, Joana Bonet tria la història de 40 dones “fabuloses i rebels” per a il·lustrar el relat. Dones que, d'una manera o altre, han jugat un paper important a la seva vida: “L'elecció ha estat una espècie d'associació lliure d'idees. Són noms de dones que d'entrada m'atreuen, algunes amb misteri o fins i tot amb un punt de distància, com Patricia Highsmith, per exemple. Unes altres han estat llunyanes, però alhora em va impactar la seva llibertat, com Lola Flores. En una Espanya encara molt acomplexada i cateta, la seva llibertat sexual, sens dubte, va ser una ràfega per a mi, sent molt jove. També hi ha moltíssimes escriptores que són aquelles que m'han anat alimentant la vocació literària; i després n'hi ha pioneres, com Janis Joplin que va ser la primera dona estrella de rock and roll, i que estava carregada de complexos.”
Tal com afirmava l'escriptor Manuel Vilas en la presentació del seu llibre Fabuloses i rebels a Madrid, per a Joana Bonet “si algú no ha fracassat en la vida no és interessant”. Per això les vides de les dones que l'escriptora recull en el seu llibre són vides imperfectes, amb els seus moments de fracàs: “Algunes, fins i tot, tenen finals tràgics. En tot cas no he buscat l'exemplaritat, he buscat el cop d'emoció, fins i tot d'admiració. He intentat escriure amb una certa distància acostant-me a un aspecte de la vida d'aquestes dones, perquè veritablement en aquests perfils, pel format, per la brevetat, és impossible resumir la seva vida, ni era la meva intenció. Es tractava més aviat de transmetre com m'havien enamorat, des d'on m'havien interessat, m'havien nodrit i m'havien fet moure idees. Perquè sobretot m'han fet traslladar, moure i encendre petites espurnes d'idees”.
En preguntar-li com avalua ella la situació actual de la dona, afirma d'una manera esperançadora, que estem vivint una època en la qual la igualtat mai havia gaudit de tan bona salut: “La conscienciació global cap a la igualtat real cada vegada és més ferma i per tant, podem dir que el feminisme ha conquistat el debat de l'opinió pública i ha creat un vincle, sobretot amb les noves generacions, educades en càtedres de gènere i per mares que han treballat i han experimentat en el seu dia a dia, en la seva relació amb les seves empreses, amb les entitats bancàries, amb els seus diners, amb els seus companys de treball… la desigualtat. I han lluitat per vèncer-la”.
I afegeix: “Les noves generacions de millenials esgrimeixen una convicció i un feminisme molt més actiu que el de generacions anteriors. Des del punt de vista d'empresa, evidentment, hi ha encara una dada massa feble quant a les dones que ocupen els consells d'administració i la bretxa salarial encara dista molt de poder-se corregir. La violència de gènere continua sent un dels problemes troncals de la nostra societat, també pel que afecta el nostre teixit social, sobretot als nens, la cadena de fets dramàtics que comporta la falta de respecte i agressió només pel fet de ser dona. Anar cap endarrere, veritablement, seria una reculada molt perillosa. No es pot trencar el consens que hem aconseguit”.
El camí que han recorregut les dones del país fins a arribar al punt en el qual ens trobem ha estat llarg, i, per descomptat, ha estat plagat de dificultats i obstacles. Tal com reflexiona la periodista: “A Espanya, les dones van recórrer en menys de 10 anys, des de la mort de Franco, el que la resta d'europees i occidentals van recórrer al llarg de 30-40 anys. Partíem d'una posició de reculada i desavantatge claríssim perquè portàvem aquest endarreriment que havia impedit que la dona fos independent i autònoma. L'hermenèutica dels temps a l'Espanya dels ’60-’70 encara fixava la posició de la dona supeditada a l'home, la dona com a pròtesi de l'home, no com ésser complet. El viatge que han realitzat les dones espanyoles des dels anys ‘40 fins avui és un viatge galàctic, però que les dones han recorregut amb normalitat, amb valentia, amb desafiament, sense necessitat d'autoproclamar-se heroïnes de res, encara que partissin d'una posició molt desavantatjosa”.
I just ara al 2021, vint-i-un anys després del canvi de mil·lenni, és quan l'escriptora afirma amb plena convicció que “el feminisme ha guanyat la batalla de l'opinió pública i ja és un tema central, no marginal. L'enteniment de la declaració d'una dona com a feminista avui és molt més orgànic, abans s'havia enverinat tant la paraula feminisme que moltes dones no sabien el que significava. Es creia que les feministes no eren amigues dels homes, que era una guerra de sexes, i res més lluny d'això. Jo crec en un feminisme que posi la vida en el centre i, per tant, que difongui una cultura humanista basada en la igualtat, la igualtat de sexes. Només des de la igualtat i no des de la diferència podrem entreteixir millor les nostres societats i arribar al progrés. Les societats més progressistes i pròsperes són aquelles que tenen més repartiment entre homes i dones en el poder, en la universitat, en la gestió, en la transmissió de valors…”.
No obstant això, ara mateix, amb la crisi del coronavirus, Joana afirma que "hem vist com les tasques domèstiques tornaven a recaure en la seva gran majoria sobre les dones i hem vist a molts homes sortir amb la bossa al carrer a comprar perquè necessitaven respirar. Aquesta sensació que la dona es realitza a la llar és falsa, és un tòpic, ara bé, la seva capacitat per a donar custòdia, alè, seguretat, que serien alguns dels adjectius que definirien el que és una llar, doncs crec que sí, que les dones van sobrades d'aquestes habilitats i ho han demostrat, i més en aquesta crisi. La idea que la dona només pot realitzar-se com l'àngel de la llar, que precisament és un concepte que apareix en una frase Virginia Woolf amb la qual encapçalo el meu llibre: ‘El primer deure d'una dona escriptora és matar a l'àngel de la llar’, aquesta idea sí que l'hem volgut combatre, perquè escriure implica solitud, implica introspecció, implica no seguir el patró exacte del que vol i necessita l'àngel de la llar”.
I una vegada vençut aquest àngel opressor, per a Joana la llar és “el lloc on descansa la meva ànima, el meu cos, tots els meus jos, on habita la meva confusió i també on celebro la vida amb les persones que més estimo, les meves filles. És un niu, és el refugi de l'ésser, un espai interior i alhora un espai que cal airejar i ventilar molt i que canvia i s'enriqueix amb la presència i el pas dels altres als quals els obres la porta de la teva casa”.
En preguntar-li per Barcelona, Bonet ens explica que atresora molts records viscuts a la ciutat, perquè en ella, tal com ens explica “han transcorregut els primers anys de construcció de la meva incorporació a la vida laboral i al treball. Barcelona va ser el meu baptisme professional i alhora les meves primeres marxes. L'ànsia de llibertat sadollada i, sobretot, el mediterrani. El port de Barcelona és el que coneixia de nena perquè tinc un oncle que era capità de la marina mercant. Recordo que anàvem a esperar l'arribada del seu vaixell i aquesta imatge del port de la Barceloneta, de la mar urbana de Barcelona em continua fascinant”.
I sempre recomana “perdre's per Barcelona, i no només pel barri antic, pel gòtic… Més enllà del que s'inclou a les guies de turisme es pot entrar en els tallers d'artesans que hi ha al Poble Nou, veure vesprejar des de la Carretera dels Aigües, recórrer els seus parcs secrets i descobrir escultures com la Dama del Paraigües, que et transporten a un altre temps. I per descomptat, degustar les joies del modernisme, sobretot en pintura, que a mi em semblen entre adorables i disbauxades: Rusiñol, Cases, aquí hi ha una complicitat d'una bohèmia també molt cosmopolita. La Barcelona oberta a la mar i no tancada sobre el seu propi melic és la que atresoro”.
La seva és una història d'èxit, però també d'esforç, sacrifici i valor. Molt de valor. Perquè el relat de Joana Bonet és el d'una dona que coneixedora de la seva vàlua és capaç d'enfrontar les seves pors i els de la societat per a aconseguir els seus somnis. Sens dubte, Joana és una d'aquestes dones que han mogut fitxa perquè el paper de totes aconsegueixi avançar posicions en la carrera per la igualtat.
