Petita ronda per alguns restaurants clàssics d'un barri històric
Per Daniel Vázquez Sallés
El barri del Raval és un dels districtes més emblemàtics de la ciutat de Barcelona. Conegut antigament com el Barri Xinès, apel·latiu amb el qual el periodista Francisco Madrid va batejar al barri en un article dedicat als baixos fons publicat en els anys vint del segle passat en el setmanari L'Escàndol, va anar un cabal temàtic per als escriptors fins que va perdre el seu vessant més murri gràcies als Jocs Olímpics organitzats a la Ciutat Comtal en 1992.
El barri del Raval segueix sent un lloc d'al·luvió en el qual solen trobar recer els nous fluxos migratoris d'un món globalitzat i incandescent. Fer un volt per l'antic Barri Xinès significa endinsar-se en cultures que fins fa pocs anys eren alienes als oriünds i un exemple és la població pakistanesa i els comerços que irradien pels carrers d'un barri que si bé ha perdut pes literari, manté intacta una vigorositat encomiable que és pura llum per a una ciutat eclèctica.
Malgrat els canvis soferts pel barri, alguns dels seus restaurant clàssics han sobreviscut al pas del temps, pures joies imprescindibles per mantenir viva la memòria de les gents que van fer del Xinès l'illa urbana canalla per excel·lència.
Dels restaurants clàssics del Raval ja no està el Quo Vadis, però segueix navegant amb les veles inflades i el vent de popa, Casa Leopoldo. Nascut en 1929, de la mà de la família Gil el restaurant es va convertir en un emblema la carta del qual era un compendio de la millor cuina popular. A les seves sales, era fàcil trobar a Eduardo Mendoza, Maruja Torres, Juan Marsé o Terenci Moix compartint taula a l'abric d'uns bons brous. Els plats més antològics de casa Leopoldo, la seva cap i pota, els seus bunyols de bacallà, la seva cua de toro, les seves mandonguilles amb sèpia, la seva turbot al forn, el seu tortell amb cabell d'àngel comprat en la pastisseria del carrer Rigués Alta, eren un bon fons per convertir les sobretaules en un divertit intercanvi de saviesa. El restaurant solia ser visitat per lectors estrangers de novel·la negra per ser un dels llocs favorits del detectiu Pepe Carvalho, personatge literari creat per Manuel Vázquez Montalbán.
Després de viure una època de certa decadència, va ser comprat per Óscar Manresa i Romain Fornell, dos homes savis de la gastronomia que han tingut la virtut d'haver renovat el restaurant sent fidels a l'essència de Casa Leopoldo. Al restaurant li convenia un lífting, però és el lloc ideal per a nostàlgics i nostàlgics potencials que busquen la Barcelona de sempre a través de la cuina.
Can Lluís és un altre clàssic del barri. A punt de complir el seu vuitanta aniversari, el restaurant regentat per Ferran Rodríguez forma part de la història rebel de Barcelona. El seu antic propietari i fundador, Lluís Rodríguez, va morir en 1946 com a conseqüència d'una bomba que va fer detonar una dona quan estava a punt de ser detinguda per la policia franquista.
La marca Barcelona seria solament una marca sense fons si no fora per llocs com a Can Lluís, restaurant que encara fa olor de la rumba catalana que sonava en els bars d'un barri que es recuperava amb prou feines d'una guerra civil que havia estat especialment cruenta amb els perdedors socials que malvivien als seus carrers. Al costat de la seva cuina tradicional, el valor de Can Lluís és haver transmès llum des del Carrer de la Cera i mantenir-la encesa al llarg de generacions.
La cuina de mercat de Can Lluís es manté fidel a la tradició, sense artificis ni additius postmoderns. Una paella del senyoret, uns calls amb cigrons, uns peus de porc amb caragols o un timbal d’esqueixada, són algunes de les receptes que serveixen en un restaurant establert en una cuina contundent cuinada per a ments contundents allunyades de la cuina probiòtica.
En la Barcelona gastronòmica cap tot tipus de proposades culinàries però és necessari mantenir la tradició per no perdre d'on venim. Succeeix amb Casa Leopoldo i Ca Lluís, i també succeeix amb el Mercat de la Boqueria.
Convertit en un aparador turístic, la personalitat del mercat més important de Barcelona es manté ferm gràcies a alguns dels seus bars. Si hi ha una barra imprescindible, és la del Pinotxo, i si hi ha un personatge irreemplaçable, és Juanito Bayen, un showman que sembla tret d'una comèdia italiana. Juanito és el Toto català, l'home que t'obre les portes d'una cuina composta per tapes i platerets preparada amb mestratge pels seus nebots Jordi i Albert. Un consell és degustar els calamarsets amb mongetes o habites, o l'amanida de llenties amb bacallà, o els cigrons amb botifarra negra, o el bullit de carn, o el polp a la gallega, o les escopinyes amb l'aroma del mar encara guardada en les seves entranyes, amb una copa de cava, un viatge gustatiu idoni per acabar-ho amb un xuxo de crema, una delícia de plaers ensucrats que pot traslladar-nos al país de la nostra infància amb tan sols tancar els ulls i que permet iniciar un passeig per les Rambles amb l'energia del viatger clàssic, l'antítesi del turista que tan magistralment va retratar Anne Tyler en el seu llibre El turista accidental.
Les Rambles és la frontera del Raval i un dels carrers més visitats del món. Lloc favorit dels navegants que descendeixen dels creuers de luxe, Les Rambles està en els preàmbuls d'una reforma que li retornarà el caire i la màgia d'antany. Aquesta resurrecció respectarà els seus estendards i un d'ells és el Restaurant Amaya, la primera pedra del qual la van posar Antonio Mailán Poussin i José Marcé Miquel en 1941.
La seva quarta generació segueix fidel a una cuina basca amb influències mediterrànies Croqueta de rap i gamba vermella, ous estavellats amb bolets. Mongetes de Tolosa. Truita de bacallà amb pebrot i piparra. Xistorra de Navarra, mini hamburguesa de cua de toro, paella de peix i marisc, lluç en salsa verda amb cloïsses, cocotxes de lluç a l'estil Akelarre, calamarsets del Nord en la seva tinta, chuletón de bou filetejat , cochinillo cruixent amb puré de poma, la carta no dóna lloc a equívocs. Es pot viatjar de les Rambles al País Basc mitjançant la gastronomia i Casa Amaya és una excel·lent agència de viatges d'aquesta Barcelona vella i de glamurosa decadència.
Malgrat estar circumdat per la Ronda de Sant Antoni, per les Rambles, pel litoral portuari i per l'Avinguda del Paral·lel, El Raval és un barri expansiu i eclèctic amb un món en evolució. La prova són la infinitat de nous restaurants que beuen de la doctrina de gents com Ferran Adrià o del menjar de fusió de les cultures arribades a una ciutat cosmopolita. Que es converteixin en clàssics i passin a engrossir la llista al costat de Casa Leopoldo, Ca Lluís, el Pinotxo o el Restaurant Amaya dependrà de la seva tenacitat i de la qualitat de la seva cuina. El client de paladar educat mai s'equivoca.
Daniel Vázquez Sallés (Barcelona, 1966) és escriptor, guionista i col·labora habitualment en diferents mitjans de comunicació, en moltes ocasions amb temes relacionats amb la gastronomia i el cinema. Es va llicenciar en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona i va estudiar cinema a la Universitat de Nova York. Entre la seva bibliografia destaquen les novel·les Lena, Si levantara la cabeza, El intruso, La fiesta se acabo y Flores negras para Roddick, així com el llibre de memòries Recuerdos sin retorno: para Manuel Vázquez Montalbán, en el qual l'autor explica al seu pare, mort en 2003 en l'aeroport de Bangkok, què ha passat al món des de la seva mort.
