Manuel Outumuro: “La foto no la fa la càmera, la fa el fotògraf”
Que la fotografia és una forma d'art, és ben sabut. Però quan el fotògraf és capaç d'immortalitzar amb la seva càmera l'ànima d'una persona, també es converteix en un do. Una gràcia especial que, sens dubte, posseeix el fotògraf Manuel Outumuro, i que li permet despullar de qualsevol artifici a les persones que passen pel seu objectiu mostrant així el seu jo més autèntic.
Al llarg dels seus 30 anys de carrera, Outumuro ha col·laborat en nombroses revistes nacionals i internacionals, retratant a grans personalitats del món del cinema, la literatura, l'esport, la moda o la música. Retrats clàssics de rostres coneguts que es converteixen en una autèntica memòria visual dels últims anys de l'Espanya contemporània.
En el seu estudi de Barcelona, situat al Palau Fonollar que va ser construït en el segle XVIII i on va residir la noble família Güell, compartim amb ell una agradable xerrada amb l'increïble marc de fons dels frescos de finals del segle XVIII que adornen les parets del saló principal que ell mateix va encarregar restaurar.
En repassar amb ell els seus inicis en el món de la fotografia descobrim que són purament autodidactes i, d'alguna manera, fins i tot podria dir-se que la seva inquietud artística per aquesta disciplina està banyada d'un cert atzar: “Em vaig formar com a dissenyador gràfic a l'Escola Massana. Vaig treballar molt en il·lustració, tèxtil, gràfic i moda… Vaig dissenyar la imatge de creadors i vaig treballar amb molts fotògrafs de moda. Fins que un dia no es va presentar un fotògraf i jo vaig fer les fotos amb una càmera que teníem per al making of. El resultat va ser emocionant, em va semblar que es feia sol, jo mai m'havia fixat en la tècnica que utilitzaven els altres. Així és com vaig canviar la tipografia per la fotografia. I aviat va arribar el primer editorial per a El País. Tan sols porto 30 anys fent fotos, sóc un fotògraf tardà”.
El mestre de la llum, com és conegut en el món de la fotografia, ens parla amb summa honestedat del descobriment del seu estil personal, absolutament natural i despullat de tècniques o mètodes, en el qual l'element central gira sempre entorn a la il·luminació: “No m'agrada la tècnica, ni tan sols les càmeres, em semblen massa obsoletes. Al principi no em qüestionava la tecnologia, només disparava amb llum natural. I va ser precisament aquesta manera de fer el que va fonamentar les bases del meu propi estil. Però això ho van descobrir Ramón Prats i Silvia Ventosa, comissaris de l'exposició LOOKS, una retrospectiva que em va dedicar el Museu del Disseny de Barcelona. Estudiosos de la fotografia li van donar rigor al meu treball en els textos escrits per al catàleg d'aquesta exposició. Van agrupar més de 250 fotos en 7 apartats i per primera vegada vaig veure les meves fotos penjades en un museu, això em va produir una gran emoció. I també em va fer prendre consciència de la meva obra”.
Manuel Outumuro és un home gran, culte, moderat en els gestos i amb l'aparença d'un patrici que es mou amb seguretat. La seguretat que dóna saber qui ets i d'on véns. Perquè una cosa molt important per a ell i que descriu amb tota bellesa és la seva infància i l'afecte pels seus pares i avis. La seva família és, sens dubte, una base sòlida que li ha permès accedir i enfrontar-se a qualsevol personatge de manera directa i honesta: “Al meu entendre afecten molt els orígens, sobretot fins als 10 anys. Et defineixen, i tot el que aprens és el que seràs. Jo em vaig criar amb els meus avis, els meus pares estaven a Caracas. Al poble tots els nens estàvem en aquesta mateixa situació, però els meus pares sempre eren presents en una foto penjada als peus del meu llit. L'absència estava suplerta per la fotografia. A ells els vaig conèixer amb 10 anys quan ens vam venir a viure a Barcelona”.
I comparteix amb nosaltres els seus records familiars a través d'algunes imatges del mòbil en les quals apareix el seu pare caracteritzat de terratinent per a una pel·lícula d'Isabel Coixet. També ens parla de la seva mare i la seva germana i de la divertida història d'un retrat negat, per al qual ambdues li van sol·licitar un equip complet d'estilisme, perruqueria, maquillatge, decorat i llums, com els que ell empra amb les altres personalitats que retrata. Totes dues imatges es reprodueixen en el seu últim llibre, ‘El libro de los retratos’, editat per la Fàbrica.
En fotografia, un retrat és una imatge que va més enllà de la foto d'un rostre. Un autèntic retrat ha de captar l'ànima de la persona i provocar emocions en l'observador. I això és una cosa que Manuel Outumuro domina amb mestratge: “Quan faig una fotografia busco l'ànima de la persona. I de seguida sé quan tinc la foto. Ho sé quan conflueixen l'energia de la preparació, la llibertat que els has donat a l'equip i el moment del tret, aquest instant màgic i irrepetible. No sempre és la foto que l'equip aplaudeix o que el retratat esperava, es necessita un temps de reflexió per a triar la imatge definitiva”.
Potser és el seu do natural o el fruit dels seus orígens i història personal el que ha portat a Outumuro a descobrir la veritable essència d'un retrat, la de la vida mateixa: “El que vaig viure fins als 10 anys va influir en la meva manera de mirar. Fer figures amb fang sense saber que allò es deia: modelat del fang. Veure reflexos de llum com a diamants en la tolla a la qual portava les vaques a beure. Per a mi la vida està feta d'aquests dos elements: el fang i la llum. El fang com a matèria que defineix la forma i la llum com a ànima, com a esperit”. Perquè, tal com recollia la historiadora de fotografia Laura Terré en el pròleg de “Outumuro, El libro de los retratos”, Manuel afirma: “…vinc de trepitjar fem, de trepitjar merda de vaca. I avui sé que un retrat està composat per dos elements: la figura, és a dir, la matèria de la qual està fet el personatge. I la llum, allò que un aporta per a fer-ho transcendir en el moment del tret. Aquesta llum que un li infon no ha d'apagar mai la pròpia llum que el personatge emet”.
En preguntar-li com seria el seu autoretrat, respon, gairebé sense pensar: “No tinc ni idea. Només em vaig fer un quan estava a la mili”. En aquest moment, rescata una antiga fotografia del seu mòbil i ens mostra la imatge d'un jove de 21 anys en la qual la llum realça el seu perfil i dóna tota la profunditat a un semblant tranquil. I, sense més, postil·la: “me la vaig fer per a provar la càmera”.
La principal tasca d'Outumuro a l'hora d'enfrontar-se a un nou retrat, tal com ell mateix explica, és la de “netejar al retratat de la seva idea de com a ell li agrada ser i figurar en una imatge. Davant la càmera molts ofereixen el que creuen és el seu costat més fotogènic, el seu millor angle, el seu millor somriure... Però això pot anar en contra del pur, de l'essencial. A vegades sense les seves pròpies ‘poses’ resulta més forta i amb més presència. Tot retrat té la seva dificultat. Alguns personatges poden ser més profunds i intensos sent menys expressius que altres que sobreactuan”.
Però el que té clar de veritat, per a gaubança de molts, és que “no existeixen les persones poc fotogèniques”. I es llança a explicar-nos una anècdota personal que il·lustra la seva afirmació: “En finalitzar una classe magistral a Màlaga, en l'apartat de precs i preguntes, una senyora li va dir: Miri jo estic farta que em diguin que no sóc fotogènica. I com faig el millor gaspatxo del món, li proposo que em faci un retrat i jo li preparo un litre de gaspatxo molt fresc. Jo me la vaig quedar mirant, suposo que, amb cara de sorpresa, i li vaig respondre: senyora vostè no és que no sigui fotogènica, vostè ha estat mal il·luminada tota la vida. I amb la gràcia i el saler del sud la senyora molt satisfeta em va respondre: Doncs ja em quedo jo més tranquil·la, al final resulta que el que sóc jo és una “maliluminada”! Jo no crec massa en això de la fotogenia, tot consisteix a dibuixar amb la llum, a definir amb les ombres”.
Perquè la càmera per a ell és només una mera eina i de manera rotunda afirma: “La foto no la fa la càmera, la foto la fa el fotògraf. No sé utilitzar moltes càmeras i la considero una eina caduca, una mica anti diluviana. M'agradaria que la càmera no s'interposés entre el fotògraf i el retratat, a més existeix el terme “disparar” que comporta una certa agressivitat i d'alguna forma fa que el personatge es protegeixi”. I amb to divertit afegeix: “Crec que seré més feliç si en el futur en comptes de disparar, es pogués parpellejar. Moltes vegades penso que la bona foto està quan el retratat és aliè a la càmera, perquè passa de l'actitud de ser fotografiat a l'actitud de ser ell. En realitat, m'agradaria tenir un xip i que en parpellejar es quedés fixada aquesta imatge en l'ordinador”. Ens explica entre riures.
De totes les seves sessions, es queda amb “la primera”, que és alhora “amb la qual s'ha sentit més lliure, més a gust i també la de major dificultat”. I malgrat ser considerat un dels grans especialistes de la fotografia de moda, Outumuro considera que “l'única cosa que he aportat a aquest camp és un arxiu on quedarà la història de la indumentària en l'últim canvi de segle. Al principi el món de la moda m'incomodava. Però en traslladar-me a Nova York vaig descobrir que la història indumentària em fascinava. Primer va arribar l'interès antropològic per la vestimenta i això em va portar a interessar-me per la cultura de la moda. A això van contribuir les xerrades amb Richard Martin, director del Departament d'Indumentària del Metropolitan de Nova York, i en un altre vessant més recent, la meva labor documentant gràficament els vestits del fons del Museu Balenciaga”.
Acabem l'entrevista parlant de Barcelona que, encara que no és la seva ciutat natal, és el lloc en el qual viu i del qual ha presumit moltes vegades. Una ciutat que, afirma, “m'agradava més abans que ara. Jo sóc un gran 'andarín', camino dues hores diàries i en aquests passejos sempre acabo descobrint nous llocs de la ciutat. A qui no la conegui els recomanaria passejar, mirar i descobrir-la.”
I abans de marxar-se, ens regala el seu consell per als amants de la fotografia que desitgin incursionar en aquest món: “Avui no necessites tant d'aprenentatge. La tècnica ha avançat molt. Avui és fàcil fer una fotografia. El que és difícil és aconseguir un llenguatge fotogràfic propi. Es pot aprendre a mirar: per exemple, un llibre de fotografia es pot llegir com si llegíssim un llibre de narrativa, no quedant-nos en la superfície de la tipografia, sinó aprofundint en el que ens explica. Una foto no és només el formalisme que es descobreix amb la primera mirada, necessita ser llegida, en aquest cas observada amb temps i reflexió.”
Photo España, exposarà del 8 d'octubre de 2020 al 10 de gener de 2021 a la sala d'exposicions de la Llotja de Saragossa, ‘De fang i llum’, 130 fotografies de diferents personatges realitzades per Manuel Outumuro en els seus últims trenta anys. Retrats que documenten una època i deixen constància de la seva personal manera de mirar. Una manera de veure amb un estil aparentment senzill i elegant, però que amaga un gran mestratge i ofici.
