Fernando Prats: “Un mòbil no ens converteix en fotògrafs. Sí en captadors d'instantànies”
Des de l'aparició del primer mòbil amb càmera fotogràfica l'any 2000, la tecnologia no ha deixat d'evolucionar fins a oferir-nos dispositius que incorporen càmeres d'alta resolució dotades d'innombrables prestacions molt pròximes als aparells professionals. Un fet que, al costat del gran ventall d'aplicacions que avui dia permeten editar, retocar, i, en definitiva, millorar una imatge al gust, converteix a cada usuari en un potencial artista. Però només potencial, perquè per a crear de debò fa falta aquesta màgia que transforma una imatge en un relat, la sensibilitat que li fa cobrar vida i la dota de significat. I aquest és un terreny que domina a la perfecció el director d'art i fotografia, artista audiovisual i comunicador, Fernando Prats, que des de fa 30 anys imparteix els seus ensenyaments al voltant de la imatge, i és el creador a Espanya del primer taller de vídeo i fotografia amb mòbils. Vam tenir oportunitat de xerrar amb ell en un dels acollidors racons que ofereix Seventy Barcelona, la nova guest house de Núñez i Navarro, on ens va explicar més sobre la seva veritable passió: investigar des de la fotografia, el disseny, el vídeo, la poesia, la música i altres disciplines, l'encreuament de la paraula i algunes de les seves representacions.
Fernando Prats, va néixer en Morón, Buenos Aires, encara que es va traslladar a Barcelona, fa gairebé 20 anys, a la recerca del gran relat europeu que percebia a través del cinema, la música i especialment la literatura. I es va trobar amb una ciutat que ell mateix defineix com a “estimulant” de la qual li va atrapar el seu clima, la coexistència de cultures i la gran quantitat de propostes que ofereix a només 15 minuts de distància: “Em provoca ganes, desitjos i idees per a produir coses. Tinc mar i muntanya. M'agrada molt per a viure i és possible fer-ho amb certa inquietud. En ella conviuen llocs amb contrast modern i el que queda d'una altra època: Caixaforum, Parc del Fòrum, el 22@; també els seus passatges, com el passatge Batlló”.
Actualment fa classe en l'Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya i treballa al costat d'artistes, empreses culturals i marques amb un interès pel visual. Entre les seves moltes publicacions trobem títols com a “Curt i afilat”, “Com tornar a casa, però no”, “Una al dia”, “Immadencity, “Les penes dels sense llàgrimes” o “V__ICE”. En preguntar-li sobre el seu treball ens aclareix de manera rotunda: “Em considero més aviat un comunicador que un fotògraf a l'ús.”. I ens confessa: “La fotografia per a mi no va ser un amor molt primerenc. Sóc un creador. Sempre m'han interessat diferents disciplines artístiques. Escriure, la música en grup i mitjançant ordinador, la poesia, el disseny. I també he fet revistes. M'agrada jugar amb la imatge, la tipografia… Feia algunes fotos amb una Kodak Instamatic de la meva àvia i alguna compacta. Però em vaig endinsar en la fotografia fa aproximadament 15 anys.”
No obstant això, una vegada immers en la fotografia, el seu interès per les imatges captades des del mòbil no es va fer esperar massa: “M'interessa la provocació amb intenció. Posar en dubte en lloc de descriure. Furgar el que hi ha entre A i B, en els intersticis, que deien els postestructuralistes francesos. Per això el meu interès per la fotografia amb mòbil va sorgir d'hora. El mòbil és una eina a l'abast de tots. En 8-9 anys ha donat un gran gir. Fins a les grans marques s'enfoquen en això. Es tracta d'una eina que democratitza gràcies a que assimila el que es pot fer amb un gran equip. Ara existeix una vasta cultura a l'abast de tots si ets una persona amb molts interessos. I a l'abast de les escoles, de l'educació”.
Per a Fernando Prats formar a la gent és una part important de la seva professió: “Fa 30 anys que faig classe, a tota mena de persones i edats. M'agrada escoltar quines són les seves necessitats. I posar en dubte, amb el mecanisme poètic. Entenc que aquest treball sense dedicació plena no sempre és possible. Però quan ho és dóna grans resultats”. I ho té clar: “L'aprenentatge ha d'encuriosir, cosa que avui està anquilosada. El temps d'oci avui és automatització, en moltes ocasions, i rutina: per exemple, mirar xarxes… Roland Barthes parlava del Punctum en una obra: allò que a més de mirar i veure puc travessar. Creuo la ferida (perquè provoca una punxada) i m'allunyo del camp nominal que m'aporta només la visió. També veiem avui que hi ha una ànsia per ser popular o ser reconegut. Juan Carlos Onetti podria haver-se preguntat Quin és l'objectiu? Per a què? Però la resposta no se sap. Pot ser sigui la de Roberto Arlt quan plantejava: sentir-nos menys miserables”.
Convertir la seva passió per la fotografia en professió va ser un compromís arriscat que va adoptar amb ell mateix en triar l'autoaprenentatge i deixar-se portar, gairebé sempre, per la seva pròpia intuïció: “Em vaig autoimposar el risc d'aprendre com a autodidacta fent, a més, alguns tallers específics. M'agrada escriure i prenc anotacions, sense saber per a quin o amb quin sentit. D'altra banda, puc recordar alguna cosa que en aquest moment em va resultar peculiar. Solc recordar el somiat quan m'acabo d'aixecar. I això m'inspira projectes i relats. Però a mi el que m'interessa és el punt de vista i la mirada del fotògraf. Almenys això és el que m'atrapa en les xarxes socials: el discurs. Et trobes obres ben executades tècnicament, però que eventualment poden ser una imatge més”.
I afegeix: “hi ha artistes apassionants, però tècnicament molt dolents. A mi personalment m'agrada que cada obra sigui perfecta en l'execució, a més d'‘apassionada’. Al cinema es veuen molt, obres perfectes. Però des que el streaming ha popularitzat la seva difusió ens hem acostumat a veure certs relats, comptats d'una certa manera. I tot el que trenca aquest esquema passa a ser considerat ‘d'autor’. Això hauria estat impensable fa deu anys. Exemples recents: 1917 o El Faro. A mi la comunicació mitjançant una imatge m'agrada que projecti una intenció provocadora. Que provoqui alguna cosa! Aquest tipus de proposta cada vegada escasseja més. Avui les històries es repeteixen. El relat repeteix recursos que provenen del mateix imaginari des de fa 60-70 anys. La victòria en els Oscars de Paràsits és interessant perquè no respecta aquesta estructura. És més densa i transgressora”.
En quant a l'entrada en escena del mòbil com a eina fotogràfica afirma que “principalment ha aportat avantatges, millorant maquinari, zoom, nitidesa, incorporant un nou grau zero de la imatge… comparat amb una bona rèflex. Tal vegada la limitació principal que veig és el preu del telèfon intel·ligent de gamma alta. Tenir la càmera en el mòbil incentiva la creativitat. Fins i tot en els casos simples com buscar el millor retrat en una quotidiana foto familiar genera una certa alternativa. I sembra aquesta inquietud: ‘em podria haver sortit millor’. Es propaga la fotografia. Es tracta d'enfocar quina és el troç de realitat que faig. Què vull mostrar o què vull ocultar? Un mòbil no ens converteix en fotògrafs. Sí en captadors d'instantànies”.
Després de la seva dilatada experiència realitzant ressenyes dels principals accessoris fotogràfics per a telèfons intel·ligents i com betatester de noves càmeres app, Fernando ens recomana fer-se amb “un minitrípode, barat, pràctic, usable i transportable. Permet fer vídeos de registre correcte. Com a variant i més dinàmic: un gimbal estabilitzador que permet desplaçar-se sense perdre fluïdesa. I ens anima amb un exemple cinematogràfic: La resplendor de Stanley Kubrick és una mostra de destresa que potencia el sentit.
Perquè té molt clar que posseir bones eines facilita el treball, però no garanteix l'èxit, per a això fa falta algun discurs que li doni sentit a tot el conjunt: “Jo he gravat un videoclip de música professional amb 2 mòbils i dues càmeras. Al meu entendre el resultat depèn més de com articules el discurs que de l'eina. Avui existeixen app que simplifiquen el procés i l'experiència de crear un vídeo, com per exemple NIZO, una app per a iOS, que prioritza l'experiència poètica i que no fa imprescindible una edició professional amb Final Cut, Premiere Pro o Davinci Resolve. Al meu entendre aquest mestissatge de llenguatges i dispositius s'utilitzarà cada vegada més. I és més efectiu en poder oferir una instantaneïtat impensable fins fa molt poc. Així mateix, cada vegada més professionals s'incorporen al disseny d'app’s i doten de professionalisme a aquestes eines que, a més, resulten molt econòmiques”.
La xerrada amb Fernando és apassionant, tant pels vastos coneixements sobre la imatge que posseeix, com pel seu punt de vista sensible però arriscat. Dues tasses de te després, toca acomiadar-se, però no sense abans preguntar-li pel secret per a prendre bones fotografies amb el mòbil. Lluny del que imaginàvem, la resposta té més a veure amb la intuïció que amb les prestacions de les nostres càmeras: “Abans es deia que les primeres 1.000 imatges eren les pitjors. Avui són més de 10.000 les pitjors. La pràctica a nivell intuïtiu em sembla important, perquè sobrepassa el que el desenvolupador ha previst. En fotografia, els nens, que cada vegada abans posseeixen un mòbil, estan acostumats a provar. El risc és que els models de comportament depenen de la conjuntura i avui els models són ‘famosos, de YouTube o telerealitat, i influencers’ amb una projecció determinada i amb interessos de màrqueting que poden generar frustració a certa edat. Provar de manera intuïtiva és molt positiu. Els tutorials serveixen, cal ser curiós i internalitzar els processos. I relacionar-los amb la nostra pròpia cosmovisió”.
És possible que no ens convertim en els nous gurus de la imatge, però assistint a un dels seus tallers, publicats a la seva web i xarxes, potser entenem una mica més aquella frase d' Ansel Adams: “La fotografia és més que un mitjà per a la comunicació efectiva d'idees. És un art creatiu”.
