Bars, quins llocs: del primer cafè a l'últim cubata, satisfacció plena
Per Ricard Martin
Ah, l'autenticitat... Aquesta elusiva qualitat tan preuada pel visitant d'una gran metròpoli. L'antídot que ens converteix de turista en viatger, que possibilita que ens asseguem a sentir la ciutat braç a braç amb els locals. On buscar l'autenticitat? Doncs en els bars, clar. Bé siguin locals atrotinats per dècades –o segles– de beguda i colzes, o d'obertura recent però destinats a promoure la vida i la interacció, que no la gentrificació. Bars, en definitiva, que són l'antítesi dels paranys per a turistes. Comencem amb la paradoxa de buscar l'autenticitat en el Gòtic, un barri que és un Frankenstein de falsos edificis antics –construïts a principis del segle xx–amb Gòtic veritable del s. XIII amb comptagotes. Comencem amb un bon cafè: com el que serveixen en Tostaderos Bon Mercat (Baixada de la Llibreteria, 3): aquest és el bar de la barcelonina família Marcilla.
Van vendre la seva marca i nom a una multinacional holandesa a meitat dels vuitanta, però segueixen torrant i servint òptim cafè sota el nom de Dibar. Barra matinera de polítics i artistes és una cafeteria amb venda i torrefacció de grandiosa relació qualitat-preu. Però si voleu un cafè extraordinari, creueu la plaça: a Ciutat, 5 està Black Remedy, innovadora cafeteria d'especialitat amb entrepans gourmets i un tractament tan exquisit del gra euforitzant com de la llet. El negoci pertany a la família Ascaso, pioners de la fabricació de molinets. Una cafeteria trendy a Ciutat, 7. Sigui com sigui, són llocs claus per evitar les franquícies de cafè recremat a preu d'or. S'acosta l'hora del vermut, i gens millor que una canya –o una sidra– ben tirades.
En un enteniment fenomenal de tradició i modernitat, el xef asturià Fran Heras ha obert El Chigre (Sombrerers, 7) davant de Santa Maria del Mar: és un híbrid entre sidreria i vermuteria, equipat amb tiradors de cervesa i vermut i brasa de carbó. “Vull ajuntar a obrers i burgesos, a veïns i turistes, i que es mengi xoriço i percebe”, explica el cuiner. Heras i l'exquisida interiorista Eva Arbonés han rehabilitat una casa de finals del segle XVII amb retals històrics: el sòl ve d'una escola de Lleida, l’aparador d'una llibreria... la pica dels serveis, d'una pila baptismal!
I després d'una bona pitança, podeu optar per la migdiada, però condeix més recol·locar les natges en alguna terrassa amb valor afegit. Si esteu per la zona del Palau de la Música, sapigueu que el centre artístic undergound L'Antic Teatre (Verdaguer i Callís, 12) disposa d'un bar amb terrassa interior que és or ocult: cervesa freda o un te marroquí a l'ombra d'arbres anàrquics en ple marasme turístic. La seva directora, l'artista Semolinika Tomic, explica que “és important per a nosaltres que el bar sigui un gresol: gent gran, alemanys, marroquins, xinesos, anglesos...”.
Cau la foscor: podeu optar per mantenir-vos al puixant barri de la Ribera o prendre el Raval a l'assalt. O fer les dues coses, vagi. En tot cas, no és mala idea prendre la primera en el Pony Cafe (Portal Nou, 23), una barra aglomerada amb aires de boudoir de pel·lícula del destape i una fenomenal selecció musical de pop-rock. Traspua un carisma una miqueta sòrdid, i les begudes (glops sols, cubates i gintonics) són simples però de qualitat.
I ja amb un tros de nit en el cos, enfoquem Rambla a dalt cap a Boadas (Tallers,1), La cocteleria de Barcelona. Oberta en 1933 per Miguel Boadas Parera (nascut a Cuba en 1895), aquesta barra circular és coneguda com the church (l'església) món allèn. Porta d'entrada del còctel a Espanya, la seva barra semicircular no va deixar de servir copes ni quan queien bombes. La mort de la filla de Miguel –Maria Dolors, “la sacerdotessa de la Lluna de perenne somriure perlada” segons Vázquez Montalbán– en el 2015 va impulsar una renovació del local –els treballadors van assumir la continuïtat de l'empresa– i avui combina classicisme amb l'avantguarda, gràcies a l'ofici de Adal Márquez, encara jove prodigi de la mixologia. Boadas va estar a un tris de sucumbir a la trista destinació d'ampliació del fast-food fa pocs anys. Hauria estat un crim contra els bevedors: els seus tamborets mantenen el poder tel·lúric sedant al qual van sucumbir Greta Gràcia, Hemingway, Dalí, Picasso o Miró.
Si heu optat per dos Dry Martini, ja anireu de costat. Salteu al següent paràgraf. Per contra, si la cosa ha anat de Moscou Mule o similars, podeu permetre-us un paseíllo fins al Bar Muy Buenas, un altre elogi a la supervivència. Curiosa història, la d'aquesta joia modernista oberta l'any 1896 com bacallaneria, convertida en bar en 1924: en 2014, davant el cabreig per un desnonament per impagament, l'anterior inquilí va desmuntar el gruix del patrimoni modernista –l’ artesanat de la façana i el cartell, bona part del mobiliari interior, mampara, mostrador...– i ho va segrestar en un magatzem de l'extraradi. Després de persuasió via judicial de l'Ajuntament, el rèprobe va retornar les peces i les va dipositar en el sòl del local. El grup La Confiteria va reobrir en 2017 aquest clàssic fins a l'estat de gràcia actual: un treball d'orfebreria i recerca enlluernadora, que et transporta fins al modernisme més wagnerià i barroc. El bar com a obra d'art. Pugeu a la cocteleria de l'altell: reinterpretació dels grans glops mitjançant licors catalans. “Per què utilitzar un Pastís si disposem del meravellós Anís del Mono? Per què tirar de sake si tenim licor d'arròs del delta artesà?” es pregunten encertadament. I el resultat és del tot satisfactori i sorprenent.
D'acord, sou els de els dos copazos en Boadas. El cos demana guerra i bellugo, però no a costa de cubates perpetrats en gots de tub. Un ràpid trajecte en taxi us condueix a Slow Barcelona, a París, 186. Una cocteleria que desencaixa la mandíbula per dos motius: primer, per la qualitat dels glops, artefactes de creació pròpia que barregen líquid i sòlid. Segon: és una cocteleria amb boîte! Que ells defineixen com a rock and roll chic, un cubiculum elegantíssim i cromat que començar a perdre els papers. Clar que si sou de l'opinió de Norman Mailer, la que diu que els tipus no ballen, doncs gens, just en la cantonada podeu incrustar-vos en la barra d'Ideal Cocktail Bar (Aribau, 89): l'altre gran clàssic cocteler de la ciutat amb permís de Boadas. En aquest fort saló a l'estil anglès –sofàs tapissats de vermell, fusta noble– reina Josep Maria Gotarda, nét del fundador Antonio Gotarda, que a bé va tenir d'importar a Barcelona el model de cocteleria europeu en 1931. L'Ideal és un dels grans temples europeus del whisky i del bourbon, i prendre un reconstituent whisky sour aquí és notar el pes del temps i de la barrica massatgejan-te la teva gola. Balsàmic.
I a les dues de la matinada estàs llest per esclatar. A un tir de pedra, la discoteca Luz de Gas (Muntaner, 246) ofereix possibilitat amb un elenc de fiesteros interclassistes, des de lampistes a advocades, a ritme de 40 Principals i discotequeo vintage. Però si voleu alguna cosa salvatge per acabar la jornada, toca descendir a les profunditats: de la ciutat i dels soterranis. El Karma, en un soterrani de la Plaça Real, 10. És un càlid túnel de penombra i rock and roll, que va de menys a més. D'amistoses converses en la barra, al cerca i destrueix en una pista de ball abarrotada i hedonista, a ritme frenètic. I si l'afluència fluixeja, visiteu el Magic, (Passeig de Picasso, 40) antre de resistència rock amb solera (enormes fotos emmarcades dels Stones i la Banda Drapaire et guien en el descens a la festa) que a les cinc de la matinada et converteixen en màquines de trencar tabús i engolir cervesa; potser l’endemà no recordaràs de l'etílica missa la meitat. Però quin caram, ja ho explicava Mick Jagger: no sempre aconsegueixes el que vols, però de vegades, si ho intentes, aconsegueixes el que necessites.
Ricard Martín és periodista especialitzat en informació gastronòmica i d'oci nocturn des de fa més de 10 anys i col·labora en diversos mitjans, entre els quals destaquen les revistes Time Out, Tapes i Rockdelux i les emissores Catalunya Ràdio i Cadena SER Catalunya.
