La tortuga més pacient de Barcelona
Fotografía por: Kippelboy
Una tortuga de pedra aguanta estoicament els milers de carícies que rep diàriament dels turistes que passen al costat de la seu de l'Arxiu Històric de la Ciutat, de camí a la catedral. El seu delicte, carregar amb un rumor que ningú sap quan ni com va començar, però que li atribueix el do de transmetre la bona fortuna a tot aquell que toqui la seva closca. Sigui certa o no aquesta propietat, l'armadura del rèptil llueix completament erosionat a causa de la quantitat ingent d'estrangers que compleixen rigorosament allò de “allà on anessis, fes el que veiessis”, encara que no sàpiguen ni per què ho fan.
La ja famosa tortuga és un dels elements més cridaners de la Casa de l’Ardiaca, edifici històric de Barcelona que, entre 1895 i 1921, va ser la seu de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona. Al costat de cinc orenetes, una planta d'heura i l'escut del Col·legi forma part d'una bústia modernista dissenyada per Lluís Domènech i Montaner i esculpit en pedra per l'escultor Alfons Juyol. L'arquitecte va voler representar en ell una al·legoria de la justícia com un principi moral que és lliure com les orenetes, i que, embullat en els processos burocràtics, es torna lent com una tortuga.
Una altra de les atraccions d'aquest edifici del segle XII i reconstruït al segle XVI com a palauet del archidiácono de la catedral és el seu claustre, un pati gòtic al que es pot accedir lliurement des del carrer. En el seu interior encara es pot apreciar un fragment de l'antiga muralla, a la qual es troba adossat, i dues arcades d'un aqüeducte romà del segle I a. de C. El claustre està coronat al centre per una gran palmera del segle XIX i una font de pedra en la qual per Corpus Christi se celebra la tradició de L’ou com balla, que consisteix a decorar la font amb flors i col·locar un ou just en la perpendicular del sortidor perquè doni voltes al ritme de l'aigua, donant la sensació d'estar ballant sobre l'aigua sense arribar a caure. La de la casa de l’Ardiaca no és l'única font de Barcelona en la qual veure l’ou com balla. La mateixa catedral o el claustre del Palau del Lloctinent també acullen aquesta ballarina tradició.
A més dels dos usos ja explicats, el lloc va ser una residència eclesiàstica i després de la desamortització va passar a albergar altres activitats, com a centre polític, taller d'artistes o el ja citat col·legi d'advocats fins que l'Ajuntament de Barcelona ho va comprar per convertir-ho en l'Arxiu Històric de la Ciutat, funció amb la qual l'edifici ha arribat fins als nostres dies. Encara que les cues es facin simplement per tocar una tortuga de pedra que volgués ser de carn i os. Potser així pogués escapar, lentament, del seu si.
