RCR Arquitectes: “L'arquitectura hauria d'evolucionar cap a la bellesa. La funcionalitat és efímera”
Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta van fundar en 1988 l'estudi d'arquitectura RCR, que defineixen com a “Taller creatiu d'arquitectura”. El març de 2017 van rebre el premi Pritzker, el més prestigiós en arquitectura, i d'ells el jurat va dir: “Les seves obres abasten des d'espais públics i privats fins a llocs culturals i institucions educatives, i la seva capacitat per relacionar intensament l'entorn específic de cada lloc és un testimoniatge del seu procés i la seva profunda integritat".
Aquesta entrevista és fruit d'un intercanvi d'e-mails.
Són molt joves i han aconseguit el Nobel de l'Arquitectura. Condicionarà a RCR tenint en compte que la seva professió és més longeva que moltes unes altres?
No hauria de condicionar-nos, sinó impulsar-nos per seguir en la mateixa línia.
Quina és la trucada més inesperada que han rebut?
La del mateix premi per anunciar-nos que érem els guanyadors d'aquest any.
El Pritzker ha estat el guardó més “sonat” que han rebut, però no ha estat l'únic. Quin els va fer més il·lusió?
El primer[1], perquè ens va esperonar per seguir i convèncer-nos que podíem continuar.
Hi ha una relació directa entre premis i volum de treball?
No.
Senzilla, dialogant, lluminosa, pausada, honesta… Són alguns dels adjectius que s'han usat per definir la seva arquitectura. Com la definirien vostès?
Essencial. És la paraula que més ens agrada per definir la nostra arquitectura perquè té la finalitat fer sentir a les persones.
A l'hora de plantejar un nou projecte, quin és el seu procés creatiu?
Fem tabula rasa i reflexionem de zero sobre el projecte que volem desenvolupar, estudiant i entenent el lloc on se situarà.
Què els diferencia d'altres estudis?
L'arquitectura és creativa i cada autor segueix el seu propi impuls.
Qui són els seus referents actuals?
Els primers van ser els que estudiàvem a l'escola i els grans mestres. Ara, els arquitectes japonesos perquè tenen una sensibilitat molt commovedora a l'hora d'imaginar-se els espais.
Hi ha alguna de les seves creacions de la qual estiguin especialment orgullosos?
De totes… són filles nostres.
A més de l'estudi han desenvolupat un laboratori de recerca i una fundació privada. Quina tasca desenvolupen en el conjunt de la seva obra?
Entenem que un món complex com el nostre demana respostes complexes i ens agrada fer recerca per acostar a les persones el valor de l'arquitectura entesa com a qualitat espacial per a la vida.
Habitatges, museus, biblioteques, guarderies... la seva obra és llarga i variada.
Precisament perquè ens agrada avançar i investigar no hem estat arquitectes “especialistes”. És difícil escollir un tipus de projectes i rebutjar un altre, atès que no són comparables entre ells.
Què voldrien que diguessin dels seus edificis en el futur?
Que perdura la seva qualitat espacial i que segueixen emocionant a les persones. Que enmig d'un món global, hi havia espai per als sentiments de pertinença.
Bellesa o funcionalitat. Cap a on està evolucionant l'arquitectura en aquest segle XXI?
Hauria d'evolucionar cap a la bellesa. La funcionalitat és efímera.
